Fi

Amb aquest últim post voldria dir que deixo el bloc. No és per res en concret, però ho he sentit així i així ho he fet.

Vaig començar per uns motius i em vaig sentir molt acollida en alguns moments.

Des d'aquí moltes gràcies a tots, espero que us vagi tot molt bé.

A reveure!

Utnoa

la fredor dels pensaments

Estàs al llit. Te n'has anat a dormir d'hora perquè el cap semblava que t'anés a petar. Intentes dormir però, com que és aviat i no hi estàs acostumat, et costa. Una volta, una altra volta... Voltes. I més voltes. Encara no has agafat l'escalfor... tens un fred interior que no saps molt bé a què adjudicar.

I penses. Inevitablement penses. Quan menys ho vols fer, quan creus que és menys oportú... ho fas. PENSES. I t'esgarrifes només de pensar que ja t'has acostumat una altra vegada a que hi sigui. T'esgarrifes de pensar què passarà quan se'n vagi... T'entra més fred. Se't gela el cor. La sang. El cervell. I les emocions... Ell, la seva presència, el seu comportament, les trucades, les atencions... massa poderós per passar desapercebut. Què faràs quan tot s'acabi? No pots dirigir la teva vida fent veure que no hi és. És massa bèstia tot plegat. Hi és. Ara hi és. I fas la teva vida tenint-lo present. Penses en explicar-li les coses, el truques, l'esperes, el penses, penses en algunes dates i vols que hi sigui. T'oblides de la teva vida individual.

Em fa por. Tanta por...

post anterior

El post anterior anomenat "pluja" no ha tingut massa èxit. Potser com diu Plugim constant no s'acaba de saber ben bé què comentar al respecte. Per això em disposo a contextualitzar-lo.

És un fragment extret d'un llibre (si no recordo malament, perquè ho tenia guardat sense haver apuntat el llibre ni l'autor) que es diu Ecologia emocional, del Jaume Soler i la Mercè Conangla.

Vaig descorbir les paraules de la Mercè Conangla gràcies a una "contra" de la Vanguardia de fa ja uns quants anys. En aquells temps encara no m'havia interessat tan directament com ara per la psicologia, i aquella entrevista em va encantar. Les seves paraules... no se, tenia tanta raó en moltes de les coses que deia. Que des d'aquell dia em va quedar el seu nom gravat a la memòria. Mercè Conangla.

Tres anys després, actuació de l'atzar. Aquelles coses que fan tanta gràcia, bé, almenys a mi me'n fan! Resulta que la Mercè Conangla va venir a donar una conferència a la facultat on estava estudiant. Evidentment vaig anar-hi. Encara la recordava, perquè havia retallat aquella pàgina del diari i l'havia guardat entre aquells escrits que considero útils en la meva vida corrent.

A partir d'aquell dia em vaig interessar en més profunditat pels seus textos. I l'any passat em va tornar a venir a la ment. Vaig anar a la biblioteca i vaig buscar aquest llibre i en vaig treure aquest petit fragment, que pel moment que vivia em va ensenyar moltes coses.

Ja sé que té connotacions molt negatives, però m'agrada la manera com sona, m'agrada el que dium perquè defineix molt bé aquelles relacions, o aquella manera de ser, que alguns tenim... Veure-ho escrit en un llibre o a la pantalla de l'ordinador t'ensenya a voler-ho canviar.

Crec que aquella relació que estava contaminada de pluja àcida ara fa més bona cara. Els escrits ens ajuden a veure les coses amb perspectiva.

pluja...

LLUVIA ÁCIDA – Mal humor, agresiones verbales y no verbales, rencor, resentimiento, envidia, celos, posesión, odio, crítica constante, queja, victimismo, verbalización de solo lo que no se ve bien, o no se vive bien, o no va como uno querría, tendencia a señalar siempre los defectos de los demás sin reconocer los puntos positivos, los comentarios negativos, los juicios y los etiquetajes.

La lluvia ácida que quema, que arrastra todo lo que hay vivo y positivo en una relación. Poco a poco vamos quedando aislados en un entorno hostil donde nada bueno puede crecer, donde las relaciones de calidad se convierten en imposibles.

Autodestrucció

Quantes coses em porten cap a l'autodestrucció. Simplement no estimar-me prou. Simplement quedar-me fixada en els meus errors. Culpabilitzar-me per la majoria de les meves accions: i si no ho hagués fet? Va ser culpa meva... si hagués estat més intel·ligent...

Intel·ligent! Aquesta és la paraula. Intel·ligència emocional, en diuen. No la pots apreciar fins que veus que et manca. Merda! Em manca!

Autodestrucció fins al punt d'arrancar-me els cabells. Com aquell personatge de no se quina tragèdia grega... o de totes? Recrodo vagament que al final sempre s'estiraven els cabells... i jo, adolescent perduda, pensava: quina bajanada! Ara sóc jo, preadulta inconscient,la que moltes vegades s'estira, literalment, els cabells. Potser per poder rebre els càstigs que em mereixo. Potser per la impotència de no poder ser una altra persona.

Autodestrucció emocional, física... També psíquica. Cognicions intrusives que atempten contra la meva integritat psíquica. De vegades tocant el llindar entre la bogeria i l'equilibri psíquic. Però sempre a prop del llindar. Idees paranoiques. Deliris encara no. Però si autodestrucció. Em degrado com a tot. També com a persona. No em respecto. Em maltracto. M'hauria de denunciar.

Autodestrucció fins al punt de ser capaç de ser-ne conscient. I d'escriure un post. Fins al punt de transmetre-ho. Fins al punt de voler-ho aturar. Però encara no fins al punt de ser prou poc autodestructiva com per saber com fer-ho.

Diuen sempre que si no t'estimes a tu mateix és molt difícil que t'estimin els altres. I és tan cert i tan complicat a la vegada. Com canviar la meva forma de veure aquesta frase? Jo diria... que m'estimin els altres, així veuré que valc alguna cosa.

Què en penseu vosaltres?

límits

Quin és el teu límit durant una autèntica discussió?

Quan els nervis fan que ja no puguis més? com et contens?

Tots ens pensem que mai seríem capaços de coses que ens esgarrifen, coses que sempre hem adjudicat a males persones, a psicòpates i malalts mentals.

Tots som agressius. Tots som capaços de perdre els nervis. La diferència la trobem en les circumstàncies, situacions viscudes, vulnerabilitat, etc. Però mai podem dir que no seríem capaços de fer segons què.

Analitzem això. De veritat. Com deia aquell científic boig d'aquella sèrie d'esquetxos, reflexionem-hi.

últim dia de bonança

No ens paren d'anunciar a tort i a dret que avui és l'últim dia de sol a Catalunya i que ens espera una llarga setmana de pluges... quina poooor!

Senyors del temps; què és la pluja? què ens depara?? Podrem sortir de casa? necessitarem una barca?? HELP, I NEED SOMEBODY!


Abrics, esquís, bufandes, "chubasquerus", botes, escalfadors... calefacció i estufes, prepareu-vos!

que tingueu un bon últim dia de bon temps i jerseiets de màniga curta!

contemplació... consciència

M'estic adonant una altra vegada (ja ho havia notat abans) que em canso de les persones. Sóc incapaç de mantenir una visió o consideració positiva cap a una persona durant més d'un any... i si amb aquesta hi he de conviure o compartir massa temps del dia... l'acabo avorrint. És com si aquella persona perdés l'interès. De cop i volta comencen a sortir-li tot de defectes. Em molesta la seva expressió, em molesta que em contradigui o ens contradiem per gust, perquè totes dues sentim el mateix...

No m'agrada que em passin aquestes coses. No m'agrada que em passi això. No sé què és el que canvia, no sé què és el que passa per a que les coses vagin així dins el meu cervell.

Contemplo... contemplo a la gent, a mi mateixa, al que m'envolta. Em tanco a la meva habitació i contemplo com ha anat el dia. I prenc consciència que alguna cosa no va bé entre ella i jo. Veig que hi ha una situació tensa.

Veig que hi ha una tensió que em resulta familiar. És exactament la que sentia l'any passat amb una altra persona. I les coses van acabar ben malament. Què faré ara?

...vida...

Necessito despertar en un dia radiant…

Encara em queda temps per descobrir

corren…

Yeah

Ploren, ploren pels carrers, ploren

S’enyoren…

És l’amant que no et toca…

Somatitzacions

Tins un pensament irracional, instrusiu... o simplement impressions negatives, quelcom que em preocupa... ? Somatitzo.

Mal d'estómac, contractura muscular, mal de cap, suor excessiva, palpitacions, estrenyiment...

Psicosomatitzacions.

El meu cervell està estretament conectat amb totes les parts del meu cos.

La pell també ho nota.

Les somatitzacions es veuen des de fora. Pots anar pel carrer i entreveure qui se sent bé i qui està eternament preocupat.

PRE - OCUPACIÓ. Abans de l'ocupació. Ocupa't de les coses quan passin. No abans.

La puta boda

M'acabo de discutir amb ELL. Típic. Havia de venir a dormir a casa, de fet, ha vingut. Però només al arribar m'ha explicat lo de la boda i a partir d'aquí tot ha degenerat.

LA BODA. El dia 18 d'octubre es casa el S, amb la seva nòvia mexicana, la N. El S és aquell noi que vivia amb mi quan jo encara vivia amb ELL. Ens vam fer amics, fins i tot diria que erem més amics ell i jo que ell amb ELL. Em demanava consells quan estava començant a sortir amb la N, el vaig ajudar amb la mudança, xerravem... el vaig ajudar a fer les maletes quan se'n va anar a Mèxic a buscar-la, vam estar xerrant quan ell em va deixar i jo encara vivia al pis, va dir-me que quan tornés de Mèxic m'ensenyaria les fotos, que aniríem quedant. Tot es va esfumar. Jo vaig canviar de pis i el S va anar-se'n a Mèxic. Quan vaig calcular que ja hauria tornat el vaig trucar per quedar i em va posar excuses. Van passar els dies i no em deia res. Jo li havia de tornar unes caixes que m'havia deixat pel trasllat. No hi havia manera de quedar amb ell. M'havia de donar l'iman que jo li havia demanat que em portés de Mèxic. No feia res per donar-me'l. Finalment em va dir que les caixes ja les podia llençar, que ja no les volia. Em vaig quedar molt decebuda. No sé perquè però havia posat esperances d'una possible amistat amb el. El trobava bon noi, simpàtic. A partir de llavors, li vaig agafar una mica de mania. Quan vaig tornar amb ELL, l'any passat, vaig tornar a veure el S, pq vivien junts. Xerravem normal, el S estava simpàtic amb mi. Vaig conèixer a la seva nòvia perque estava a Espanya vivint allí tmb. Inclòs vam fer un sopar els 4. Quan ELL em va deixar vaig tornar a deixar de veure el S. Evidentment ja no em va dir res mai més, però ja no ho esperava. Ara, quan aquest estiu he tornat a veure el S (perquè he tornat amb ELL) hem parlat normal, trivialment. I amb la seva nòvia també, és molt maca i molt agradable. Ara que ELL s'ha canviat de pis no hi tinc contacte amb el S, però dilluns me'l vaig trobar pel carrer i no es va dignar ni a parar-se. Adéu, em va dir. Jo no estic convidada a la boda. Això em dol per dos motius, un perq tota aqella amistat que en teoria vam tenir no es veu reflexada enlloc, però ho puc entendre q no hi tingui un lloc al casament, ja que d'allò fa molt temps i ja està esfumat, inclòs possiblement va ser una amistat fruit de la meva imaginació. Però l'altre motiu és que actualment sóc la parella d'ELL. Em sembla lleig convidar a un casament una persona que saps que té parella, q a sobre la coneixes i no convidar-la. Però, què passa a més a més? Que a la boda si que hi anirà la A, perquè clar, ja és el 3r any que estan vivint junts ella, el S i la N. Que hi vagi la A em molesta també per dos motius; un perq es retrobarà amb ELL i no tinc ganes que es vegin ni que passin el dia junts (la boda consisteix en un acte civil, un dinar amb la familia i alguns elegits, entre ells ELL i la A, i un sopar i sortir de festa amb els amics, on també intervenen ELL i la A) i per altra banda tot el que ella siginifica.

ELLA. Quan ELL em va deixar per primera vegada la A va entrar al pis per ocupar la meva habitació. Habitació on ELL i jo vam fer l'amor, on vam viure tot un any, on vam riure, on vam estimar-nos. La A va ocupar el meu lloc. Va al casament perquè jo vaig haver de marxar del pis. I per colmo, ella es va enrollar amb el que va ser i és la meva parella, és a dir ELL. Com pretén que deixi estar tot això? com pretén que no hi pensi, que no m'afecti?

Quan ha arribat m'ha explicat en què consistiria la boda. Tot això del dinar i després un sopar. Com estaré jo aquell dia? Nerviosa, de mal humor, a casa, avorrida... Consumint-me i odiant-me per tot això, per tot el que implica aquesta boda. Doncs evidentment, m'he posat una mica de mal humor al saber com anirà tot. AH! i no t'ho perdis. El regal li fan ELL i la A, de moment. Com una parella!! Fantàstic. Doncs ELL ha saltat dient-me que aquesta boda li feia il·lusió i que per culpa meva ja no té ganes d'anar-hi. S'ha posat de tal manera que ha rebentat pel terra les seves ulleres de sol que han quedat destrossades. M'ha retret moltes coses. Diu que no pot fer res tranquil, que sempre ha de vigilar el que fa perquè jo no m'enfadi. Diu que el faig sentir culpable. Diu que no puc entendre que a ell li faci il·lusió anar al casament. Diu que no l'entenc. I ELL, m'entén a mi?

No li he demanat en cap moment que no hi vagi, no ho faria. Sé que hi anirà, sé que malgrat jo estigués a punt de morir pel que fos, ell seguiria anant a aquest casament. No li he demanat. Entenc que hi vulgui anar, és el seu amic. Però no ha pensat en mi. No m'entén. I si ho fa... és com si s'ho passés pel forro. No desconfio del que pugui fer a la boda, però crec qe és normal que em faci sentir malament tota aquesta història. Sé que hi haurà boda, sé que no ho puc controlar. Sé que m'he de fotre. Per això no demano res, només que ELL no es posi com una moto si em molesta tot aquest tema. Voldria que estigués al meu costat. Que em digués que m'entén, que li sap greu que les coses hagin anat així. Que no s'ho passarà ni la meitat de bé sabent que jo no hi seré. Utopies. ELL deu voler que jo faci com si res, que m'alegri que el S es casi i ELL sigui el padrí de bodes, mentrestant jo em consumeixi al sofà, però alegrement. Deu voler que estigui tranquil·la perquè m'ha demostrat que m'estima canviant de pis, que no passa res si està tot un dia sencer amb la A, bebent, rient i disfrutant del moment. Utopies també.

Ha marxat a dormir a casa seva. Després hem parlat per telèfon. Li he intentat explicar tot això. Aquesta boda em fa mal d'estómac. L'únic que m'ha pogut dir és que no és culpa seva que no m'hagin invitat. Li he dit que no en parlem més. Que ja és igual. Que no en vull saber res, però que espero, que passada aquesta boda les coses puguin anar bé.

Tinc uns ànims... dir que estan per terra significaria que encara puc sobreviure. Però jo crec que estan tan avall que toquen al centre de la terra. No és només per això. Les classes se'm fan pesades, tinc problemes amb les teòricament amigues de la uni, no estic bé amb mi mateixa. M'odio. Em sento lletja i estúpida. Poc capaç de tot. No em concentro a classe. Tinc dolors per tot el cos, mal de cap, mal d'esquena. Tensió acumulada. Fracasso en tot. I no em sento a gust enlloc, en cap context. Necessito morir-me.

Tot això amb ELL s'acabarà. No s'aguanta per enlloc. ELL no vol portar aquesta vida. ELL viu al marge de mi. JO lluitaria fins al final, sempre ho he fet. ELL s'està cansant. M'odia. Quan em comença a retreure coses és senyal de final. Però s'ha passat, perquè li ho vaig dir; no facis res a contracor, ni per força. Sinó... m'ho acabaràs retraient. I així ha estat. No es pot portar una vida artificial. Acaba petant.

no hi ha sortida

No puc viure més. No sé què fer... res m'agarda. No trobo cap lloc on sentir-me tranquil·la, amb seguretat. Quan estic al seu costat no puc gaudir del moment perquè només penso en l'estúpida que he sigut de tornar amb ell tot i el mal que m'ha fet. Si no estic amb ell l'enyoro, em sento sola, m'avorreixo, hi penso, el penso i encara em fa més ràbia tot plegat. Sobretot que mentre jo em sento malament ell està la mar de tranquil passant-s'ho bé amb els seus. M'entristeix el meu estat. No vull que duri més. No m'agarda. No vull viure més així. Necessito fer alguna cosa al respecte.

M'angoixo

M'angoixo encara més. I no sé què fer. En realitat crec que mai podré resoldre aquesta situació. Estic atrapada. Res del que faig m'agrada, res del que tinc em fa estar contenta.

Intel·ligència emocional

Necessito ... no sé què necessito! Sóc una persona tan complicada... ara ho vull, ara no... si no ho tinc ho desitjo, si ho tinc només faig que destrossar-ho... COM GESTIONAR LES COSES PERQ VAGIN EN LA DIRECCIÓ ESPERADA I SENSE FER MAL A NINGÚ? No tinc intel·ligència emocional...

Sóc estúpidament estúpida emocionalment...

Faig estar malament als de la meva vora, als que teòricament m'estimen. Estic de mal humor, contesto malament. Tinc rampells desagradables. No sé què fer amb tot això. Només vull tranquil·litat i el meu estat mental va amunt i avall sense aturar-se a descansar ni un moment.

Ho tinc tot a mitges i no sé el que vull. Per això m'estanco i no avanço. Avui és un dia difícil que no sé com superar.

fem diumenge!

M'he passat el matí netejant la meva habitació a fons i a consciència... i ara em queda l'habitació on hi guardem TOTES les coses que no sabem on posar, o totes les coses que no poden anar a les altres hanitacions. És una habitació de forma estranya, a sobre és de pas per anar del menjador a la meva habitació, és com un passadís ample amb portes... no ho sé. Hi ha una taula gran amb l'ordinador, impressora i les coses informàtiques aquestes. A la paret hi ha el típic suro amb cinquanta mil fotos de quan era adolescent, papers, tríptics, entrades de concerts, del teatre, postals, peluxos, records... hi ha uns quants pots amb milers de bolis que de segur que no funcionen... i llibres i cd's... inclòs encara hi ha algun diskette rondant per aquí... buff! he de fer neteja. L'habitació misteriosa i curiosa també fa de biblioteca, d'habitació de planxar i també aquella habitació que en algunes cases en diuen dels mals endreços... Hi ha la taula que teòricament és la del meu germà... que no es pot mirar de tants paperots, retoladors, colors i històries que té per allí sobre, més que una taula sembla una muntanya de... vaja que aquesta habitació la podríem batejar com Els Encants... Ara, després de dinar, després de llegir una mica de Walden i després de la migdiada em posaré mans a la obra... Ho vull deixar tot enllestit, tot correctament ordenat perquè la setmana que ve me'n torno a viure a la ciutat.

més canvis?

Les coses... uff, des de fa uns anys, des que ell és a la meva vida i no en para d'entrar i sortir, les coses són ben estranyes. Tinc sensacions increïbles i impensables. Moltes de negatives i desagradables... però que quan passen entra una mena de tranquil·litat també inimaginable. a vegades penso que necessito que la relació amb ell sigui com una activitat d'oci, com anar al gimnàs o fer un curs bàsic de xinès... una part de la meva vida que no impliqui més dedicació que l'acordada i la que jo he volgut donar. Unes hores al dia. O millor, unes hores a la setmana. Una cosa que pot ser que s'acabi, que farà pena un dia però que després passarà. I faré un altre curs, o preferiré anar a córrer en comptes de deixar-me els estalvis en un gimnàs...

Podria escriure un llibre sencer de sensacions... o no, millor un diccionari! Quina pensada que acabo de tenir! Ep! tinc copyright...

Ironia al poder

canvis sobtats

D'ahir cap a avui les coses han canviat. Ahir intentava comrpar unes entrades per internet perquè els dos anessim a veure una obra que estava segura que a ell li agradaria... Avui ja no som ni amics.

Ahir al vespre em van fer saber una cosa... que se m'ha quedat clavada a l'estómac. Una cosa que fa que me'l miri amb fàstig. Una cosa que no em deix confiar més en ell. I ho he acabat.

No he pogut dormir en tota la nit. No tinc gana. Tinc por... quan passarà tot això?

s'acosta el final...

Ja el tenim aquí, el final de l'estiu. Que ràpid que ha passat!

La història amb ell sembla un ni contigo ni sin ti interminable (per part dels dos). Les coses han funcionat durant aquests dos mesos, hem fet coses, ens ho hem passat bé. Però és impossible no sentir la por. És impossible estar tranquil·la, confiar en ell, creure'm les seves paraules. Ell em demana que ho faci però jo... per molt que m'hi esforci no em crec res del que em diu.

M'ho volia prendre com un amor passatger, com una aventura d'estiu. Però el meu grau d'implicació ha augmentat de tal manera que si ara tot això s'acabés de nou... seria la persona més trista del món.

M'he adonat, però, per fi, que qui em dóna la felicitat no és ell, sinó que sóc jo mateixa. Quan tinc coses per fer, plans, projectes, sortides... estic contenta, animada, plena d'energies. Si no tinc res a fer la sensació de la gran possibilitat d'avorrir-me m'invaeix el cervell i no puc pensar en res més. Llavors tot em sembla gris i tinc por, por de no estar fent res, por de perdre el temps. M'angoixa l'avorriment. Començo a pensar que no tinc aficions, que podria estar acompanyada però no obstant estic sola... i desitjo que arribi el dia que tinc alguna cosa planejada.

Enmig d'una tarda d'avorriment mentre intentava escriure i remodelar el meu blog (no me n'he sortit) una mà amiga m'ha convidat a un gelat...

por

Tot va tirnat... sembla que les aigües estan tranquil·les... per sort... cosa que a la vegada em sorprèn... crec que tanta harmonia és preludi d'alguna mala sensació, d'algun desengany. Tinc por.

en un instant

Començo a necessitar-lo més del compte.

Necessito redescobrir. M'estanco. Necessito tenir un d'aquells dies que penso que bonic n'és el món, que bonica que és la vida, per veure que puc tirar endavant tota sola.

No sé cap on tirar. No sé a que agafar-me. A ell?Vull somriure. Tornar a començar una nova vida... em suposa una càrrega tan gran... jo vull estabilitat, vull viure per mi... sense necessitar ningú.

Et penso. I penso en nosaltres i en les probabilitats que això surti bé. No m'hauria de fer por que ho sàpiga la gent. Total, qui m'estima? Només em fa por que ho puguin saber els meus pares.

He de començar de nou, construir-me un món nou. Ell hauria de marxar-ne. No li vull?

us explico

A casa no tinc connexió i treballo al poble. Al pis en tinc però baixo molt poc. Ahir vaig baixar i d'aquí res me'n vaig altra vegada. Mai tinc temps d'escriure. Quan estic a casa és quan més escriuria... us enyoro. Intento llegir tots els blogs, totes les actualitzacions però no arribo a tot, i menys a contestar.

Espero que aviat em reincorpori. Pensava que viuria aquí durant l'estiu i podria disposar de connexió. Per això vaig dir no se que de q a partir del dia 20 de juny... total, que estic emmerdada en una història que no sé cap a on em porta i que em fa molta por. Desitgeu-me sort.

Molts petons

a l'istiu tota cuca viu...

He regirat el passat. Sembla que ell també ho ha volgut. L'hem regirat. Qui serà més fort per supoerar-ho? He ensopegat 3 vegades amb la mateixa pedra, i crec que ara ja no em sorprendria a mi mateixa si n'hi hagués una quarta.

L'estiu no està essent tan dolent com esperava. Vaig fent. Miro de riure. Però aquesta història em frena... em frena el meu creixement, em frena l'evolució... però a la vegada em fa sentir bé, a la vegada em fa sentir malament. Hi ha moments extrems en un mateix dia, moments que es contradiuen... com conviure amb aquesta paradoxa?

No ho havia d'haver fet.

cases?

He canviat unes quantes vegades de pis. De fet, m'estic plantejant començar a escriure un llibre amb les estranyes i peculiars personalitats de totes aquelles persones amb qui he conviscut...

Ara ho he tornat a fer. El carrer és prou curt i prou ample com perquè m'agradi. És a prop del que vull però a una distància raonable com per ser considerat tranquil. La meva habitació és gran, l'armari enorme. Em sobren calaixos. Ja s'aniran omplint.

Creia que m'agradava l'estabilitat. He anat canviant per les circumstàncies, no perquè si. Però estic contenta. M'he enriquit. I m'encanta fer maletes i caixes i instal·lar-me i desinstal·lar-me i anar amunt i avall. M'he descobert. He descobert una part de mi que no sabia que existia. Per què he d'acceptar una estabilitat? L'he de voler?

Començo relacions amb les persones, relacions de coneixença i amistat que s'esvaeixen pel camí, que no duren. M'he adonat que són maques. Estan farcides de bon rollo i bones intensions. Amb el temps es fan agres.

Maneres de viure. Filosofies de vida. Camins. Formes de vida. Estils. Decisions. Opcions
Totes respectables i curioses. Amb encant.

individual, personal, subjectiu

Hi ha algun problema si passo la revetlla sola?

impulsivitat... i el gust pel foc...

Últimament faig coses molt impulsives. Canvio d'opinió 30 vegades sobre una mateixa cosa durant tres dies. Segons coses que vaig observant faig coses que no tenia en ment ni plantejades. A mesura que em faig més gran em torno més impulsiva... no hauria de ser al revés? M'arrisco a fer coses que em poden portar a conseqüències que sé que em faran estar malament. Això és la famosa búsqueda de sensacions que mesuren alguns tests psicològics?

M'explico: el dilluns vaig rebre una informació, una cosa que em va fer bullir la sang. En menys d'una hora, impulsivament, vaig fer una trucada tot renegant, tot jurant-me a mi mateixa que s'havia acabat qualsevol tipus de relació amb aquella persona. L'endemà seguia en mis trece. I avui he vist que d'aquí poc fan un concert d'un artista del que vam parlar, aquesta persona i jo, just avui fa una setmana. He escrit un correu per comentar-li. M'ha contestat tot fred "no ho sabia, que hi vols anar?". Suposo que el que jo he escrit ha semblat una indirecta, potser ho era... I va, i sense pensar res, contesto: "no ho sé, i tu?". I ja no hi ha hagut més resposta (de moment).

És com si estigués jugant amb mi mateixa i amb la meva vida... fins que un dia jo mateixa m'engegaré a la merda! Probablement aquesta persona o no em contesti més (per indecisa, confosa... o per conducta estranya i canviant) i acabi també engegant-me a la merda. És per això que estic duent a terme actes plens d'impulsivitat i de risc per a la meva integritat emocional. Per què jugo amb foc?

atsirt

Avui estic trista i no sé si "disfrutar" de la tristesa o fer alguna cosa perquè desapareixi. De totes maneres, en el cas de triar fer que desapareixi no se molt bé si sabria com fer-ho...

no hi sóc

Demano disculpes a tots aquells que aneu entrant al meu blog ja que últimament estic molt desconnectada. Porto uns dies que no paro amunt i avall i encara tinc 2 exàmens... A part tinc una connexió horrible... A partir del dia 20 seré una altra!

Molts petons!!!

sóc aquí

He acabat la primera convocatòria.

Com que per als estudiants tot són beneficis i prestacions... la setmana que ve la consideren setmana blanca... i la següent ja tenim les recuperacions. A qui se li va acudir matar setmbre??

Així que pringaré fins a finals de juny perquè degut a les meves anades i vingudes de cervell i disposició mental a l'hora d'estudiar... he deixat uns quants exàmens per fer.

Cal dir, però, que el poc que he fet, ho he fet bé. I ara em disposo a fer bé el que em queda per fer...

Són uns dies estranys, ja ho vaig dir. No para de ploure, per dins i per fora. Alguna cosa dels núvols està present en el meu cor... que es connecta perfectament amb el dispensador de llàgrimes...

Els records invaeixen part del meu pensament i dificulten la concentració. Si van lligats amb efectes psicosomàtics com dolor d'estómac paralitzen qualsevol activitat que estiguis fent. Voldria veure-ho tot més clar... i aquest procés m'està costant... no més del que em pensava... ja ho sabia perquè dintre de tot conec algunes parts de mi... però se'm fa pesat i costós.

Li incertesa d'aquest estiu que tenim "a la vuelta de la esquina" influeix en la dificultat d'aquest procés d'aprenentatge intern que em toca experimentar.

Durant aquests dies se m'han acudit un munt de posts! Però no podia escriure... per què quan no tens el moment és quan tens més insiració? Per què quan em poso a "nou escrit" el blanc de la finestreta influeix en la meva ment perquè es quedi del mateix color?

Crec que he de captar la tranquil·litat. La necessito.

Gairebé ofegada

Nedo entre apunts... l'estudi m'absorveix les hores.

Els exàmens m'estan ofegant...

El temps és or...

Al maig... cada dia un raig...

Aquests dies...

M'enrecordo de tot... tinc una sensació estranya al damunt... és com un neguit que se'm menja l'estómac... el rosega poc a poc. Recordo sentiments i els revisc... però sola. I els ulls se m'oplen de llàgrimes amb una facilitat anormal... pràcticament preocupant...

El mes de maig té un encant especial, té unes olors, uns colors... que sempre m'han agradat, que m'han cridat l'atenció de petita... I ara, resulta que només faig que recordar. És el primer maig després de 3 anys que no hi és... i se'm fa molt estrany... i el sentiment de soledat s'em fa més pesat...

Crec que em passaré la resta de dies d'aquest mes plorant... o tenint aquesta facilitat per omplir-me d'aigua salada... No ho volia... no volia que em passés... i és algo que s'ha convertit en físic... i que està present.

Que il·lusa quan un mes abans pretenia que em passés desapercebut...

Jo us declaro...

Ahir va ser dimarts 13, el famós dimarts 13 que Utnoa tenia un casament. La veritat és que va ser de conte de fades!

Era un dia esplèndid... Utnoa es llevà aviat per a vestir-se i preparar-se per l'enllaç matrimonial d'una de les amigues amb les que havia crescut... Tot havia sigut tan ràpid que encara no s'ho podia creure.

Una bona dutxa, ració de crema corporal, els cabells arrissats... uns texans foscos, una camisa d'aire medieval, les sabates de punxa cap al cel (com n'hi ha poques!), unes arrecades ben escollides, el gran anell que sempre l'acompanya... un petit bolset de pell (d'aquells que fan aquella olor característica per tota la vida...) i una jaqueteta de punt grisa que no va necessitar ja que al sortir de casa el Sol la il·luminà i amb la seva escalfor de maig l'acompanyà durant tota la jornada.

Més de tres hores de camí van arribar a la destinació, al poble perdut i encisador on es duria a terme l'enllàç. Els deu privilegiats convidats eren els que s'encarregaven que tot sortís rodó... uns nervis comuns feien que tots anessin d'un cantó a l'altre sense poder estar quiets... VA aparèixer el nuví, entratjat... li tremolaven les cames, la veu... La intranquil·litat emotiva regnava en aquella sala on s'acabava de muntar l'orgue portàtil, es posaven les cadires a lloc i ens repartíem l'ordre de l'actuació individual de cadascú.

Utnoa sortí al carrer i a l'altra punta del mateix la veié... estava radiant! I els ulls se li ompliren de llàgrimes en pensar que aquella personeta esplèndida havia sigut una part molt important de la seva vida... i que a partir de llavors tot seria diferent... Però s'omplia de joia al pensar que aquell dia per a la seva amiga significava un pas important, el simbòlic inici d'una vida compartida amb aquell qui havia escollit i pel qual havia estat escollida.

L'acte va ser emotiu d'allò més. Una obra de Bach per començar de la mà d'un amic, Imagine cantada i interpretada per dues amigues, la lectura d'un conte musicat per dos amics, la lectura d'Utnoa, la lectura de la germana, la lectura d'un amic i per finalitzar... La Vida es Bella en violí i violoncel.

Utnoa, un dia després, encara sent la il·lusió i l'emoció d'un dia que no oblidarà mai. D'un dia en que es va sentir estimada per haver estat escollida per ser allí. Ja ho diuen que els amics de debò es poden comptar amb els dits de les mans...

Trainspotting

No l'havia vist mai i sempre havia tingut el cuquet de voler-la veure. No sabia de que anava, només havia sentit dir que era dura... i havia sentit també la famosa cançó del final.

Mentre l'estava veient he tingut un munt de sensacions diferents... He estat a punt de vomitar en una escena del principi, m'he mort de ràbia en l'escena del nen petit... ha sigut... uff, en serio...

M'he plantejat la vida que porto, he arribat a dubtar sobre si el que jo considero correcte o "lo millor" realment ho és... si no he fet segons quines coses per prohibició social, personal o per si realment allò no va amb mi... Crec que és una pel·lícula que hauríem de veure tots, almenys a mi m'ha despertat moltes reflexions.

Crec que tot i la varietat d'emocions, reflexions, sentiments... al final et quedes amb un bon regust... penses que has escollit bé fins ara... que és important valorar les possibilitats, suspesar-les... i triar el camí que ens ajudi a aconseguir allò que volem, mai el més fàcil...

Gràcies!

Ahir vaig estar fora tot el dia fent un curs que estic fent els caps de setmana, vaig arribar molt tard i no vaig passar pel blog.

Aquest matí... quan he entrat i he vist els vostres comentaris... m'heu emocionat! És impressionant veure com algunes persones estan aquí per donar-te recolzament i afecte quan ho necessites.

Moltes gràcies a tots, de debò. M'encanta que entreu al meu blog, m'encanta llegir-vos... (ja ho he dit un munt de cops...jeje).

M'agrada el clima que es respira i es percep... m'agrada aquesta cooperació, la reciprocitat...

Moltes gràcies, de veritat.

Ja sé que hi ha moltes persones que no tenen parella però actualment tota la meva família (cosins, tiets...) i tots els meus amics viuen la bonica realitat compartida del món en parella...
Per això els meus pensaments estan centrats en aquest tema... o ocupa tanta part de les meves preocupacions.

un petó molt fort!!

Sola...

Avui estic estranya... estic com trista... No sé què em passa. Serà el temps?

Últimament els dies que no veig a ningú, els dies que no faig vida social... em deprimeixo... és com si no tingués sentit viure. Estic en un moment vital que em resulta una mica incòmode... és com si fos un moment de traspàs, un moment que visc perquè em toca viure'l però que desitjo que passi i que n'arribi un altre...

M'agradaria tenir una parella... m'encantaria. Des de petita... des de preadolescent que ja ho anel·lava... i encara continuo amb aquest desig. Ho he provat i m'hi sento tan a gust... és una vida que vull portar, la vida de compartir. M'encanta compartir!

Des que vaig iniciar aquest moment de traspàs (fa dos mesos i poc) que he pensat que el meu futur és anar-me'n a viure sola i tenir un fill com a mare soltera. És a dir, quan tingui diners, en comptes d'hipotecar-me amb la meva parella ho faré sola... i viuré sola... i passaré les festes sola (això és el que més por em fa).

A vegades veig persones que coneixo pel carrer... persones que em sorprèn que tinguin parella (per una cosa o per una altra, tan hi fa, són aquells pensaments hipotètics que tots tenim)... i llavors a la vegada que em decebo perquè es confirma la idea que TOTHOM D'AQUEST MÓN TÉ PARELLA, doncs a la vegada també se m'obre una petita escletxa d'esperança al pensar que "si ells tenen parella... jo tmb en puc tenir!". Però no...

Sóc molt fantasiejadora... ja ho he dit en algun altre post. Ho sóc tan que de vegades també em converteixo en la lletera del conte. Intento frenar-me... però de vegades no ho puc evitar. I això em porta a decepcions continues... amb les persones del meu voltant i amb mi mateixa quan veig que no assoleixo tot allò que m'havia plantejat (o amb que m'havia il·lusionat.

Doncs això, divendres al vespre-nit i estic a casa els meus pares sense res a fer... esperant que s'acabi de coure el pastís de formatge... esperant que es faci l'hora d'anar a dormir... i imaginant que surto a fer un beure amb els amics, que tot són rialles... i bon humor... IMAGINANT...

No m'enfonso perquè el meu conscient creu fermament que això es tracta, com ja he dit, d'un perídoe de traspàs. M'enfonsaré quan vegi que el període de traspàs s'allarga més del compte... o que es transforma en una realitat més crua...

Gwendolyn Brooks

ESGOTA AQUEST PETIT MOMENT,
MORIRÀ AVIAT

TANT SI ERA D'OR COM SI SOBRAVA,
MAI NO TORNARÀ

AMB AQUESTA MATEIXA FORMA

Pinzellades

- El dia 13 tinc un casament!! (sí, és dimarts 13...). El meu primer casament d'una amiga! I lo més important és que és una amiga de tota la vida (això em recorda que té la mateixa edat que jo... RELLOTGE BIOLÒGIC... tic tac tic tac...). Estic molt emocionada... He de llegir alguna cosa a la cerimònia... alguna idea?

- Temps d'estrés. M'esperen unes setmanes on no podré respirar pràcticament. Necessito agafar aire ben fort per poder aguantar fins al final! El final dels dies... Que l'estudi m'acompanyi...

- Demà tinc una entrevista de feina... Necessito una alegria, siusplau... agafeu-me!

- Tinc una papalloneta a l'estómac perquè fa uns 5 dies que he recuperat la conversa amb un amic del que feia 6 anys que no en sabia res... Prudència ajuda'm! perquè la meva capacitat de fantasiejar és excessivament incontrolable!

- El món blocaire crec que ja forma part de la meva vida, poc o molt, m'hi faig un lloc. M'apassionen les vostres històries!

La gent que ens envolta

Crec que a la vida ens anem envoltant de persones amb qui creiem tenir moltes afinitats i ens allunyem d'aquelles amb qui comparteixes menys coses o t'hi sents menys a gust. Suposo que fins aquí estaríem tots d'acord...

Però últimament, donada la meva situació mmm... la meva situació com a persona que es relaciona? diguem-ho així. Doncs això, que últimament m'he adonat que totes les persones que fins ara he anat escollint per a compartir moments i experiències no tenen temps (o ganes o motivacions o el q sigui) per estar amb mi. D'aquesta manera em plantejo... en el meu moment... vaig fer una bona tria? En què em vaig basar? Vaig escollir jo de forma totalment dictatorial sense deixar que els altres hi poguessin dir la seva? O simplement és que les coses han canviat i cadascú va a la seva (frase que últimament sento en boca de molta gent!)?

Des que he descobert el món dels blogs (sabia que existia però no pas que hi haguessin escrits i llocs tan interessants com els que he anat visitant) he pogut veure que hi ha molta gent amb qui tinc afinitats i amb qui comaprteixo sentiments, situacions i maneres de pensar... I avui pensava... si em paro a analitzar totes les persones del meu entorn... crec que ningú em podria entendre tant com alguns de voaltres!

Òbviament és una primera sensació i potser normal al ser novata (allò que diuen d'una nena amb sabates noves) però m'ha sobtat que em vingués en ment una idea com aquesta. Òbviament també hi ha els temes de la confiança i l'afecte pel mig que fan que ja tingui un vincle creat amb aquestes persones... però quan veus que et fallen...

Bé, aquí enllaçaria altra vegada amb el que ja he escrit... seria com una mena de bucle... sense sortida??

Bona nit a tots!!!

Parells de parelles!

Tota la gent del meu entorn accessible té parella. Parelles amunt, parelles avall. Estic vivint un moment de la meva vida que si miro al meu voltant només veig parelles. Si telefono una amiga per sortir a fer un volt, per fer un beure o per anar al teatre em diu que no pot perquè la seva parella... tal i qual.

I la meva parella? ...

Ahir, estava tan sense res a fer (feia 2 dies que no sortia de casa!) que vaig posar-me a retallar uns diaris que tenia, eren així com informació d'una escola d'art. Vaig fer una mena de composició per a forrar-me l'agenda que estava utilitzant aquest any, que per cert, era ben lletja. Doncs goita tu que em va quedar la mar de bé. Vaig estar tan orgullosa del meu fruit que l'hagués ensenyat a tothom! Però...

Parells de parelles... tot en packs de dos. No desitjo que se separin, només desitjo poder compartir tants moments que tinc amb alguna persona o algunes persones.

Inclús del món blocaire em sento apartada... parells de parelles de blocaires que s'escriuen entre ells, com puc introduir-me en aquestes "amistats" tan arrelades i ben formades?

Parells de parelles! I grups d'amics! És tot el que veig al meu voltant i del que jo no formo part.

M'estiro dels cabells per la meva frustració infinita al veure'm plena d'energies per fer coses (vaig estar deprimida molt de temps) i no trobar ningú per fer-les...

Ser pacient és tot el que em queda...

Una mirada cap a dins...

Quan una cosa que et feia sentir especial ja no forma part de la teva vida i ho has d'acceptar perquè no hi ha volta de full... sembla que s'acabi el món. O no... sembla que vulguis que s'acabi però per mala sort segueix...

Quan fa temps que perdura el procés d'acceptació anterior cada vegada et sents més incapaç d'arribar a l'acceptació completa i més incapaç de tornar-te a sentir especial. Tens la sensació que no depèn de tu.

Quan t'adones que si que depèn de tu i que ha sigut així des del principi és quan encara veus més difícil arribar algun dia a l'acceptació de la nova realitat que et toca viure. Quan les coses depenen dels altres la nostra posició és més incerta però més còmoda.

Si la realitat que et toca viure no la pots dominar... el sentiment de frustració es començar a convertir en desesperança i cada dia sembla més lleig que l'anterior. Comencen a aparèixer les paranoies i les neurosis... i no estàs lluny de fer un brot psicòtic.

Des de fora sembla fàcil i els comentaris que t'arriben fan que visquis en un deja vu constant. Decideixes acabar vivint el l'introspecció fent veure que tot va bé.

Utnoa

Utnoa va néixer un dimecres. Bé, en realitat no sé quan va néixer però volem creure que va ser un dimecres. Un dimecres qualsevol.

Tots es pensaven que seria un noi, però fou una noia. Una noia no especialment femenina a la manera tradicional. Portava faldilles estrafolaries i camises de l'època medieval. També a sota solia portar-hi uns texans blaus. A vegades portava unes sabates en forma d'esclops i acabades amb una punxa que mirava cap al cel (no n'hi ha massa com aquestes!).

Utnoa era d'ofici perfeccionista. Utnoa volia ser un ideal de persona. Utnoa somiava desperta i fantaisejava sovint. S'enfilava pels núvols en un tres i no res.

Utnoa anava fent i mirava de riure. Observava tot allò que l'envoltava i analitzava la més petita mol·lècula atòmica. Volia envoltar-se sempre d'aquelles persones que fan que la teva vida sigui cada dia més digne de ser viscuda. Però no sempre escollia correctament. Utnoa també s'equivocava, i és més, quan entrava en l'equivocació es veia recorrent un cercle viciós sense sortida... equivocació rere equivocació.

Qui salvarà Utnoa aquesta vegada?

L'inici de les probabilitats

Avui inesperadament s'inicien les probabilitats d'èxit d'aquesta imprudent decisió. Només espero que sigui un lloc on poder deixar constància dels meus contradictoris, incoherents i difícils pensaments.

És la vida (en rosa). Entre parèntesis perquè probablement no ho sigui la majoria de les ocasions. No ens podem creure tot el que ens diuen. Hem de saber posar els parèntesis correctament.

Inicio aquest blog perquè casualment he fet cap a un blog que m'ha semblat molt interesasnt i com a conseqüència he pogut veure-li una utilitat a això de tenir un blog.

Espero que probablement això em pugui ajudar.

Són esas ansias de vivir...