He canviat unes quantes vegades de pis. De fet, m'estic plantejant començar a escriure un llibre amb les estranyes i peculiars personalitats de totes aquelles persones amb qui he conviscut...
Ara ho he tornat a fer. El carrer és prou curt i prou ample com perquè m'agradi. És a prop del que vull però a una distància raonable com per ser considerat tranquil. La meva habitació és gran, l'armari enorme. Em sobren calaixos. Ja s'aniran omplint.
Creia que m'agradava l'estabilitat. He anat canviant per les circumstàncies, no perquè si. Però estic contenta. M'he enriquit. I m'encanta fer maletes i caixes i instal·lar-me i desinstal·lar-me i anar amunt i avall. M'he descobert. He descobert una part de mi que no sabia que existia. Per què he d'acceptar una estabilitat? L'he de voler?
Començo relacions amb les persones, relacions de coneixença i amistat que s'esvaeixen pel camí, que no duren. M'he adonat que són maques. Estan farcides de bon rollo i bones intensions. Amb el temps es fan agres.
Maneres de viure. Filosofies de vida. Camins. Formes de vida. Estils. Decisions. Opcions
Totes respectables i curioses. Amb encant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Les relacions de vegades t'enquisten i t'estanquen perquè no et donen res d'especial (encara que en certs moments t'ho puguis passar bé).
De vegades convius amb algunes persones per pures circumstàncies de la vida i quan aquestes circumstàncies de vida s'acaben, deixes de veure-les.
De vegades tens relacions amb persones com a últim recurs, perquè no tens la força per buscar més enllà.
De vegades, també, trobes persones que creus que tenen alguna cosa especial i que val la pena compartir-hi moments perquè t'enriqueix i tu l'enriqueixes.
Jo crec que, de totes les persones que passen per la vida, cal pescar les que t'interessen i deixar que les altres mosseguin altres hams.
També crec que si ens conformem en pescar unes poques persones, pot ser que se'ns escapin i ens en quedem sense. O també que no ens donin tot el que necessitem. O que no puguem aportar-los tot el que tenim perquè no comparteixen el que sents.
També crec que si pesquem totes les que trobem acabem per tenir un empatx i no sabem destriar entre tanta gent.
Això és el que crec ara!
Caram, nena, destil·les pessimisme!!
Saps què crec que passa? que de vegades ens fem massa il·lusions i tenim massa expectatives amb persones que no poden pujar el llistó que els hi fiquem.
Algú bo ha d'haver-hi, entre mig de tanta gent! Segur que sí ;)
Al menys has descobert el món dels blogs i per aquí t'asseguro que circula gent ben i ben maca ;)
Petonets!
Publica un comentari a l'entrada