post anterior

El post anterior anomenat "pluja" no ha tingut massa èxit. Potser com diu Plugim constant no s'acaba de saber ben bé què comentar al respecte. Per això em disposo a contextualitzar-lo.

És un fragment extret d'un llibre (si no recordo malament, perquè ho tenia guardat sense haver apuntat el llibre ni l'autor) que es diu Ecologia emocional, del Jaume Soler i la Mercè Conangla.

Vaig descorbir les paraules de la Mercè Conangla gràcies a una "contra" de la Vanguardia de fa ja uns quants anys. En aquells temps encara no m'havia interessat tan directament com ara per la psicologia, i aquella entrevista em va encantar. Les seves paraules... no se, tenia tanta raó en moltes de les coses que deia. Que des d'aquell dia em va quedar el seu nom gravat a la memòria. Mercè Conangla.

Tres anys després, actuació de l'atzar. Aquelles coses que fan tanta gràcia, bé, almenys a mi me'n fan! Resulta que la Mercè Conangla va venir a donar una conferència a la facultat on estava estudiant. Evidentment vaig anar-hi. Encara la recordava, perquè havia retallat aquella pàgina del diari i l'havia guardat entre aquells escrits que considero útils en la meva vida corrent.

A partir d'aquell dia em vaig interessar en més profunditat pels seus textos. I l'any passat em va tornar a venir a la ment. Vaig anar a la biblioteca i vaig buscar aquest llibre i en vaig treure aquest petit fragment, que pel moment que vivia em va ensenyar moltes coses.

Ja sé que té connotacions molt negatives, però m'agrada la manera com sona, m'agrada el que dium perquè defineix molt bé aquelles relacions, o aquella manera de ser, que alguns tenim... Veure-ho escrit en un llibre o a la pantalla de l'ordinador t'ensenya a voler-ho canviar.

Crec que aquella relació que estava contaminada de pluja àcida ara fa més bona cara. Els escrits ens ajuden a veure les coses amb perspectiva.

pluja...

LLUVIA ÁCIDA – Mal humor, agresiones verbales y no verbales, rencor, resentimiento, envidia, celos, posesión, odio, crítica constante, queja, victimismo, verbalización de solo lo que no se ve bien, o no se vive bien, o no va como uno querría, tendencia a señalar siempre los defectos de los demás sin reconocer los puntos positivos, los comentarios negativos, los juicios y los etiquetajes.

La lluvia ácida que quema, que arrastra todo lo que hay vivo y positivo en una relación. Poco a poco vamos quedando aislados en un entorno hostil donde nada bueno puede crecer, donde las relaciones de calidad se convierten en imposibles.

Autodestrucció

Quantes coses em porten cap a l'autodestrucció. Simplement no estimar-me prou. Simplement quedar-me fixada en els meus errors. Culpabilitzar-me per la majoria de les meves accions: i si no ho hagués fet? Va ser culpa meva... si hagués estat més intel·ligent...

Intel·ligent! Aquesta és la paraula. Intel·ligència emocional, en diuen. No la pots apreciar fins que veus que et manca. Merda! Em manca!

Autodestrucció fins al punt d'arrancar-me els cabells. Com aquell personatge de no se quina tragèdia grega... o de totes? Recrodo vagament que al final sempre s'estiraven els cabells... i jo, adolescent perduda, pensava: quina bajanada! Ara sóc jo, preadulta inconscient,la que moltes vegades s'estira, literalment, els cabells. Potser per poder rebre els càstigs que em mereixo. Potser per la impotència de no poder ser una altra persona.

Autodestrucció emocional, física... També psíquica. Cognicions intrusives que atempten contra la meva integritat psíquica. De vegades tocant el llindar entre la bogeria i l'equilibri psíquic. Però sempre a prop del llindar. Idees paranoiques. Deliris encara no. Però si autodestrucció. Em degrado com a tot. També com a persona. No em respecto. Em maltracto. M'hauria de denunciar.

Autodestrucció fins al punt de ser capaç de ser-ne conscient. I d'escriure un post. Fins al punt de transmetre-ho. Fins al punt de voler-ho aturar. Però encara no fins al punt de ser prou poc autodestructiva com per saber com fer-ho.

Diuen sempre que si no t'estimes a tu mateix és molt difícil que t'estimin els altres. I és tan cert i tan complicat a la vegada. Com canviar la meva forma de veure aquesta frase? Jo diria... que m'estimin els altres, així veuré que valc alguna cosa.

Què en penseu vosaltres?

límits

Quin és el teu límit durant una autèntica discussió?

Quan els nervis fan que ja no puguis més? com et contens?

Tots ens pensem que mai seríem capaços de coses que ens esgarrifen, coses que sempre hem adjudicat a males persones, a psicòpates i malalts mentals.

Tots som agressius. Tots som capaços de perdre els nervis. La diferència la trobem en les circumstàncies, situacions viscudes, vulnerabilitat, etc. Però mai podem dir que no seríem capaços de fer segons què.

Analitzem això. De veritat. Com deia aquell científic boig d'aquella sèrie d'esquetxos, reflexionem-hi.