més canvis?

Les coses... uff, des de fa uns anys, des que ell és a la meva vida i no en para d'entrar i sortir, les coses són ben estranyes. Tinc sensacions increïbles i impensables. Moltes de negatives i desagradables... però que quan passen entra una mena de tranquil·litat també inimaginable. a vegades penso que necessito que la relació amb ell sigui com una activitat d'oci, com anar al gimnàs o fer un curs bàsic de xinès... una part de la meva vida que no impliqui més dedicació que l'acordada i la que jo he volgut donar. Unes hores al dia. O millor, unes hores a la setmana. Una cosa que pot ser que s'acabi, que farà pena un dia però que després passarà. I faré un altre curs, o preferiré anar a córrer en comptes de deixar-me els estalvis en un gimnàs...

Podria escriure un llibre sencer de sensacions... o no, millor un diccionari! Quina pensada que acabo de tenir! Ep! tinc copyright...

Ironia al poder

canvis sobtats

D'ahir cap a avui les coses han canviat. Ahir intentava comrpar unes entrades per internet perquè els dos anessim a veure una obra que estava segura que a ell li agradaria... Avui ja no som ni amics.

Ahir al vespre em van fer saber una cosa... que se m'ha quedat clavada a l'estómac. Una cosa que fa que me'l miri amb fàstig. Una cosa que no em deix confiar més en ell. I ho he acabat.

No he pogut dormir en tota la nit. No tinc gana. Tinc por... quan passarà tot això?

s'acosta el final...

Ja el tenim aquí, el final de l'estiu. Que ràpid que ha passat!

La història amb ell sembla un ni contigo ni sin ti interminable (per part dels dos). Les coses han funcionat durant aquests dos mesos, hem fet coses, ens ho hem passat bé. Però és impossible no sentir la por. És impossible estar tranquil·la, confiar en ell, creure'm les seves paraules. Ell em demana que ho faci però jo... per molt que m'hi esforci no em crec res del que em diu.

M'ho volia prendre com un amor passatger, com una aventura d'estiu. Però el meu grau d'implicació ha augmentat de tal manera que si ara tot això s'acabés de nou... seria la persona més trista del món.

M'he adonat, però, per fi, que qui em dóna la felicitat no és ell, sinó que sóc jo mateixa. Quan tinc coses per fer, plans, projectes, sortides... estic contenta, animada, plena d'energies. Si no tinc res a fer la sensació de la gran possibilitat d'avorrir-me m'invaeix el cervell i no puc pensar en res més. Llavors tot em sembla gris i tinc por, por de no estar fent res, por de perdre el temps. M'angoixa l'avorriment. Començo a pensar que no tinc aficions, que podria estar acompanyada però no obstant estic sola... i desitjo que arribi el dia que tinc alguna cosa planejada.

Enmig d'una tarda d'avorriment mentre intentava escriure i remodelar el meu blog (no me n'he sortit) una mà amiga m'ha convidat a un gelat...

por

Tot va tirnat... sembla que les aigües estan tranquil·les... per sort... cosa que a la vegada em sorprèn... crec que tanta harmonia és preludi d'alguna mala sensació, d'algun desengany. Tinc por.