Ja el tenim aquí, el final de l'estiu. Que ràpid que ha passat!
La història amb ell sembla un ni contigo ni sin ti interminable (per part dels dos). Les coses han funcionat durant aquests dos mesos, hem fet coses, ens ho hem passat bé. Però és impossible no sentir la por. És impossible estar tranquil·la, confiar en ell, creure'm les seves paraules. Ell em demana que ho faci però jo... per molt que m'hi esforci no em crec res del que em diu.
M'ho volia prendre com un amor passatger, com una aventura d'estiu. Però el meu grau d'implicació ha augmentat de tal manera que si ara tot això s'acabés de nou... seria la persona més trista del món.
M'he adonat, però, per fi, que qui em dóna la felicitat no és ell, sinó que sóc jo mateixa. Quan tinc coses per fer, plans, projectes, sortides... estic contenta, animada, plena d'energies. Si no tinc res a fer la sensació de la gran possibilitat d'avorrir-me m'invaeix el cervell i no puc pensar en res més. Llavors tot em sembla gris i tinc por, por de no estar fent res, por de perdre el temps. M'angoixa l'avorriment. Començo a pensar que no tinc aficions, que podria estar acompanyada però no obstant estic sola... i desitjo que arribi el dia que tinc alguna cosa planejada.
Enmig d'una tarda d'avorriment mentre intentava escriure i remodelar el meu blog (no me n'he sortit) una mà amiga m'ha convidat a un gelat...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Uix... No sé què dir-te. El temps no es perd s'inverteix de manera diferent. De vegades, cal perdre el temps per després poder-lo recuperar. I aquesta relació, aix... la por... què faríem si no tinguéssim la por?
Em sembla estar revivint el meu estiu amb cada paraula teva, he passat per la mateixa situació, idèntica!!! Això sí, la meva s'ha acabat... la mentida ha tornat, les seves paraules ja no sé si són veritat o mentida però no puc creure'l, ja no. I ara sóc la persona més trista del món ja que la meva implicació, que tenia que ser mínima, ja no ho era.
I es veritat, tenim por a l'avorriment, a la solitud, a la falta d'objectius o de plans, a la monotonia... i jo molts cops ja no sé que s'ha de fer per intentar allunyar aquestes sensacions, estic perduda tantes vegades...
Et convido a fer-nos una visita a una colla de "grillades" que ens sentim massa cops perdudes.
olla-de-grills.blogspot.com
Ana
Publica un comentari a l'entrada