Fi

Amb aquest últim post voldria dir que deixo el bloc. No és per res en concret, però ho he sentit així i així ho he fet.

Vaig començar per uns motius i em vaig sentir molt acollida en alguns moments.

Des d'aquí moltes gràcies a tots, espero que us vagi tot molt bé.

A reveure!

Utnoa

la fredor dels pensaments

Estàs al llit. Te n'has anat a dormir d'hora perquè el cap semblava que t'anés a petar. Intentes dormir però, com que és aviat i no hi estàs acostumat, et costa. Una volta, una altra volta... Voltes. I més voltes. Encara no has agafat l'escalfor... tens un fred interior que no saps molt bé a què adjudicar.

I penses. Inevitablement penses. Quan menys ho vols fer, quan creus que és menys oportú... ho fas. PENSES. I t'esgarrifes només de pensar que ja t'has acostumat una altra vegada a que hi sigui. T'esgarrifes de pensar què passarà quan se'n vagi... T'entra més fred. Se't gela el cor. La sang. El cervell. I les emocions... Ell, la seva presència, el seu comportament, les trucades, les atencions... massa poderós per passar desapercebut. Què faràs quan tot s'acabi? No pots dirigir la teva vida fent veure que no hi és. És massa bèstia tot plegat. Hi és. Ara hi és. I fas la teva vida tenint-lo present. Penses en explicar-li les coses, el truques, l'esperes, el penses, penses en algunes dates i vols que hi sigui. T'oblides de la teva vida individual.

Em fa por. Tanta por...

post anterior

El post anterior anomenat "pluja" no ha tingut massa èxit. Potser com diu Plugim constant no s'acaba de saber ben bé què comentar al respecte. Per això em disposo a contextualitzar-lo.

És un fragment extret d'un llibre (si no recordo malament, perquè ho tenia guardat sense haver apuntat el llibre ni l'autor) que es diu Ecologia emocional, del Jaume Soler i la Mercè Conangla.

Vaig descorbir les paraules de la Mercè Conangla gràcies a una "contra" de la Vanguardia de fa ja uns quants anys. En aquells temps encara no m'havia interessat tan directament com ara per la psicologia, i aquella entrevista em va encantar. Les seves paraules... no se, tenia tanta raó en moltes de les coses que deia. Que des d'aquell dia em va quedar el seu nom gravat a la memòria. Mercè Conangla.

Tres anys després, actuació de l'atzar. Aquelles coses que fan tanta gràcia, bé, almenys a mi me'n fan! Resulta que la Mercè Conangla va venir a donar una conferència a la facultat on estava estudiant. Evidentment vaig anar-hi. Encara la recordava, perquè havia retallat aquella pàgina del diari i l'havia guardat entre aquells escrits que considero útils en la meva vida corrent.

A partir d'aquell dia em vaig interessar en més profunditat pels seus textos. I l'any passat em va tornar a venir a la ment. Vaig anar a la biblioteca i vaig buscar aquest llibre i en vaig treure aquest petit fragment, que pel moment que vivia em va ensenyar moltes coses.

Ja sé que té connotacions molt negatives, però m'agrada la manera com sona, m'agrada el que dium perquè defineix molt bé aquelles relacions, o aquella manera de ser, que alguns tenim... Veure-ho escrit en un llibre o a la pantalla de l'ordinador t'ensenya a voler-ho canviar.

Crec que aquella relació que estava contaminada de pluja àcida ara fa més bona cara. Els escrits ens ajuden a veure les coses amb perspectiva.

pluja...

LLUVIA ÁCIDA – Mal humor, agresiones verbales y no verbales, rencor, resentimiento, envidia, celos, posesión, odio, crítica constante, queja, victimismo, verbalización de solo lo que no se ve bien, o no se vive bien, o no va como uno querría, tendencia a señalar siempre los defectos de los demás sin reconocer los puntos positivos, los comentarios negativos, los juicios y los etiquetajes.

La lluvia ácida que quema, que arrastra todo lo que hay vivo y positivo en una relación. Poco a poco vamos quedando aislados en un entorno hostil donde nada bueno puede crecer, donde las relaciones de calidad se convierten en imposibles.

Autodestrucció

Quantes coses em porten cap a l'autodestrucció. Simplement no estimar-me prou. Simplement quedar-me fixada en els meus errors. Culpabilitzar-me per la majoria de les meves accions: i si no ho hagués fet? Va ser culpa meva... si hagués estat més intel·ligent...

Intel·ligent! Aquesta és la paraula. Intel·ligència emocional, en diuen. No la pots apreciar fins que veus que et manca. Merda! Em manca!

Autodestrucció fins al punt d'arrancar-me els cabells. Com aquell personatge de no se quina tragèdia grega... o de totes? Recrodo vagament que al final sempre s'estiraven els cabells... i jo, adolescent perduda, pensava: quina bajanada! Ara sóc jo, preadulta inconscient,la que moltes vegades s'estira, literalment, els cabells. Potser per poder rebre els càstigs que em mereixo. Potser per la impotència de no poder ser una altra persona.

Autodestrucció emocional, física... També psíquica. Cognicions intrusives que atempten contra la meva integritat psíquica. De vegades tocant el llindar entre la bogeria i l'equilibri psíquic. Però sempre a prop del llindar. Idees paranoiques. Deliris encara no. Però si autodestrucció. Em degrado com a tot. També com a persona. No em respecto. Em maltracto. M'hauria de denunciar.

Autodestrucció fins al punt de ser capaç de ser-ne conscient. I d'escriure un post. Fins al punt de transmetre-ho. Fins al punt de voler-ho aturar. Però encara no fins al punt de ser prou poc autodestructiva com per saber com fer-ho.

Diuen sempre que si no t'estimes a tu mateix és molt difícil que t'estimin els altres. I és tan cert i tan complicat a la vegada. Com canviar la meva forma de veure aquesta frase? Jo diria... que m'estimin els altres, així veuré que valc alguna cosa.

Què en penseu vosaltres?

límits

Quin és el teu límit durant una autèntica discussió?

Quan els nervis fan que ja no puguis més? com et contens?

Tots ens pensem que mai seríem capaços de coses que ens esgarrifen, coses que sempre hem adjudicat a males persones, a psicòpates i malalts mentals.

Tots som agressius. Tots som capaços de perdre els nervis. La diferència la trobem en les circumstàncies, situacions viscudes, vulnerabilitat, etc. Però mai podem dir que no seríem capaços de fer segons què.

Analitzem això. De veritat. Com deia aquell científic boig d'aquella sèrie d'esquetxos, reflexionem-hi.

últim dia de bonança

No ens paren d'anunciar a tort i a dret que avui és l'últim dia de sol a Catalunya i que ens espera una llarga setmana de pluges... quina poooor!

Senyors del temps; què és la pluja? què ens depara?? Podrem sortir de casa? necessitarem una barca?? HELP, I NEED SOMEBODY!


Abrics, esquís, bufandes, "chubasquerus", botes, escalfadors... calefacció i estufes, prepareu-vos!

que tingueu un bon últim dia de bon temps i jerseiets de màniga curta!

contemplació... consciència

M'estic adonant una altra vegada (ja ho havia notat abans) que em canso de les persones. Sóc incapaç de mantenir una visió o consideració positiva cap a una persona durant més d'un any... i si amb aquesta hi he de conviure o compartir massa temps del dia... l'acabo avorrint. És com si aquella persona perdés l'interès. De cop i volta comencen a sortir-li tot de defectes. Em molesta la seva expressió, em molesta que em contradigui o ens contradiem per gust, perquè totes dues sentim el mateix...

No m'agrada que em passin aquestes coses. No m'agrada que em passi això. No sé què és el que canvia, no sé què és el que passa per a que les coses vagin així dins el meu cervell.

Contemplo... contemplo a la gent, a mi mateixa, al que m'envolta. Em tanco a la meva habitació i contemplo com ha anat el dia. I prenc consciència que alguna cosa no va bé entre ella i jo. Veig que hi ha una situació tensa.

Veig que hi ha una tensió que em resulta familiar. És exactament la que sentia l'any passat amb una altra persona. I les coses van acabar ben malament. Què faré ara?

...vida...

Necessito despertar en un dia radiant…

Encara em queda temps per descobrir

corren…

Yeah

Ploren, ploren pels carrers, ploren

S’enyoren…

És l’amant que no et toca…

Somatitzacions

Tins un pensament irracional, instrusiu... o simplement impressions negatives, quelcom que em preocupa... ? Somatitzo.

Mal d'estómac, contractura muscular, mal de cap, suor excessiva, palpitacions, estrenyiment...

Psicosomatitzacions.

El meu cervell està estretament conectat amb totes les parts del meu cos.

La pell també ho nota.

Les somatitzacions es veuen des de fora. Pots anar pel carrer i entreveure qui se sent bé i qui està eternament preocupat.

PRE - OCUPACIÓ. Abans de l'ocupació. Ocupa't de les coses quan passin. No abans.

La puta boda

M'acabo de discutir amb ELL. Típic. Havia de venir a dormir a casa, de fet, ha vingut. Però només al arribar m'ha explicat lo de la boda i a partir d'aquí tot ha degenerat.

LA BODA. El dia 18 d'octubre es casa el S, amb la seva nòvia mexicana, la N. El S és aquell noi que vivia amb mi quan jo encara vivia amb ELL. Ens vam fer amics, fins i tot diria que erem més amics ell i jo que ell amb ELL. Em demanava consells quan estava començant a sortir amb la N, el vaig ajudar amb la mudança, xerravem... el vaig ajudar a fer les maletes quan se'n va anar a Mèxic a buscar-la, vam estar xerrant quan ell em va deixar i jo encara vivia al pis, va dir-me que quan tornés de Mèxic m'ensenyaria les fotos, que aniríem quedant. Tot es va esfumar. Jo vaig canviar de pis i el S va anar-se'n a Mèxic. Quan vaig calcular que ja hauria tornat el vaig trucar per quedar i em va posar excuses. Van passar els dies i no em deia res. Jo li havia de tornar unes caixes que m'havia deixat pel trasllat. No hi havia manera de quedar amb ell. M'havia de donar l'iman que jo li havia demanat que em portés de Mèxic. No feia res per donar-me'l. Finalment em va dir que les caixes ja les podia llençar, que ja no les volia. Em vaig quedar molt decebuda. No sé perquè però havia posat esperances d'una possible amistat amb el. El trobava bon noi, simpàtic. A partir de llavors, li vaig agafar una mica de mania. Quan vaig tornar amb ELL, l'any passat, vaig tornar a veure el S, pq vivien junts. Xerravem normal, el S estava simpàtic amb mi. Vaig conèixer a la seva nòvia perque estava a Espanya vivint allí tmb. Inclòs vam fer un sopar els 4. Quan ELL em va deixar vaig tornar a deixar de veure el S. Evidentment ja no em va dir res mai més, però ja no ho esperava. Ara, quan aquest estiu he tornat a veure el S (perquè he tornat amb ELL) hem parlat normal, trivialment. I amb la seva nòvia també, és molt maca i molt agradable. Ara que ELL s'ha canviat de pis no hi tinc contacte amb el S, però dilluns me'l vaig trobar pel carrer i no es va dignar ni a parar-se. Adéu, em va dir. Jo no estic convidada a la boda. Això em dol per dos motius, un perq tota aqella amistat que en teoria vam tenir no es veu reflexada enlloc, però ho puc entendre q no hi tingui un lloc al casament, ja que d'allò fa molt temps i ja està esfumat, inclòs possiblement va ser una amistat fruit de la meva imaginació. Però l'altre motiu és que actualment sóc la parella d'ELL. Em sembla lleig convidar a un casament una persona que saps que té parella, q a sobre la coneixes i no convidar-la. Però, què passa a més a més? Que a la boda si que hi anirà la A, perquè clar, ja és el 3r any que estan vivint junts ella, el S i la N. Que hi vagi la A em molesta també per dos motius; un perq es retrobarà amb ELL i no tinc ganes que es vegin ni que passin el dia junts (la boda consisteix en un acte civil, un dinar amb la familia i alguns elegits, entre ells ELL i la A, i un sopar i sortir de festa amb els amics, on també intervenen ELL i la A) i per altra banda tot el que ella siginifica.

ELLA. Quan ELL em va deixar per primera vegada la A va entrar al pis per ocupar la meva habitació. Habitació on ELL i jo vam fer l'amor, on vam viure tot un any, on vam riure, on vam estimar-nos. La A va ocupar el meu lloc. Va al casament perquè jo vaig haver de marxar del pis. I per colmo, ella es va enrollar amb el que va ser i és la meva parella, és a dir ELL. Com pretén que deixi estar tot això? com pretén que no hi pensi, que no m'afecti?

Quan ha arribat m'ha explicat en què consistiria la boda. Tot això del dinar i després un sopar. Com estaré jo aquell dia? Nerviosa, de mal humor, a casa, avorrida... Consumint-me i odiant-me per tot això, per tot el que implica aquesta boda. Doncs evidentment, m'he posat una mica de mal humor al saber com anirà tot. AH! i no t'ho perdis. El regal li fan ELL i la A, de moment. Com una parella!! Fantàstic. Doncs ELL ha saltat dient-me que aquesta boda li feia il·lusió i que per culpa meva ja no té ganes d'anar-hi. S'ha posat de tal manera que ha rebentat pel terra les seves ulleres de sol que han quedat destrossades. M'ha retret moltes coses. Diu que no pot fer res tranquil, que sempre ha de vigilar el que fa perquè jo no m'enfadi. Diu que el faig sentir culpable. Diu que no puc entendre que a ell li faci il·lusió anar al casament. Diu que no l'entenc. I ELL, m'entén a mi?

No li he demanat en cap moment que no hi vagi, no ho faria. Sé que hi anirà, sé que malgrat jo estigués a punt de morir pel que fos, ell seguiria anant a aquest casament. No li he demanat. Entenc que hi vulgui anar, és el seu amic. Però no ha pensat en mi. No m'entén. I si ho fa... és com si s'ho passés pel forro. No desconfio del que pugui fer a la boda, però crec qe és normal que em faci sentir malament tota aquesta història. Sé que hi haurà boda, sé que no ho puc controlar. Sé que m'he de fotre. Per això no demano res, només que ELL no es posi com una moto si em molesta tot aquest tema. Voldria que estigués al meu costat. Que em digués que m'entén, que li sap greu que les coses hagin anat així. Que no s'ho passarà ni la meitat de bé sabent que jo no hi seré. Utopies. ELL deu voler que jo faci com si res, que m'alegri que el S es casi i ELL sigui el padrí de bodes, mentrestant jo em consumeixi al sofà, però alegrement. Deu voler que estigui tranquil·la perquè m'ha demostrat que m'estima canviant de pis, que no passa res si està tot un dia sencer amb la A, bebent, rient i disfrutant del moment. Utopies també.

Ha marxat a dormir a casa seva. Després hem parlat per telèfon. Li he intentat explicar tot això. Aquesta boda em fa mal d'estómac. L'únic que m'ha pogut dir és que no és culpa seva que no m'hagin invitat. Li he dit que no en parlem més. Que ja és igual. Que no en vull saber res, però que espero, que passada aquesta boda les coses puguin anar bé.

Tinc uns ànims... dir que estan per terra significaria que encara puc sobreviure. Però jo crec que estan tan avall que toquen al centre de la terra. No és només per això. Les classes se'm fan pesades, tinc problemes amb les teòricament amigues de la uni, no estic bé amb mi mateixa. M'odio. Em sento lletja i estúpida. Poc capaç de tot. No em concentro a classe. Tinc dolors per tot el cos, mal de cap, mal d'esquena. Tensió acumulada. Fracasso en tot. I no em sento a gust enlloc, en cap context. Necessito morir-me.

Tot això amb ELL s'acabarà. No s'aguanta per enlloc. ELL no vol portar aquesta vida. ELL viu al marge de mi. JO lluitaria fins al final, sempre ho he fet. ELL s'està cansant. M'odia. Quan em comença a retreure coses és senyal de final. Però s'ha passat, perquè li ho vaig dir; no facis res a contracor, ni per força. Sinó... m'ho acabaràs retraient. I així ha estat. No es pot portar una vida artificial. Acaba petant.

no hi ha sortida

No puc viure més. No sé què fer... res m'agarda. No trobo cap lloc on sentir-me tranquil·la, amb seguretat. Quan estic al seu costat no puc gaudir del moment perquè només penso en l'estúpida que he sigut de tornar amb ell tot i el mal que m'ha fet. Si no estic amb ell l'enyoro, em sento sola, m'avorreixo, hi penso, el penso i encara em fa més ràbia tot plegat. Sobretot que mentre jo em sento malament ell està la mar de tranquil passant-s'ho bé amb els seus. M'entristeix el meu estat. No vull que duri més. No m'agarda. No vull viure més així. Necessito fer alguna cosa al respecte.

M'angoixo

M'angoixo encara més. I no sé què fer. En realitat crec que mai podré resoldre aquesta situació. Estic atrapada. Res del que faig m'agrada, res del que tinc em fa estar contenta.

Intel·ligència emocional

Necessito ... no sé què necessito! Sóc una persona tan complicada... ara ho vull, ara no... si no ho tinc ho desitjo, si ho tinc només faig que destrossar-ho... COM GESTIONAR LES COSES PERQ VAGIN EN LA DIRECCIÓ ESPERADA I SENSE FER MAL A NINGÚ? No tinc intel·ligència emocional...

Sóc estúpidament estúpida emocionalment...

Faig estar malament als de la meva vora, als que teòricament m'estimen. Estic de mal humor, contesto malament. Tinc rampells desagradables. No sé què fer amb tot això. Només vull tranquil·litat i el meu estat mental va amunt i avall sense aturar-se a descansar ni un moment.

Ho tinc tot a mitges i no sé el que vull. Per això m'estanco i no avanço. Avui és un dia difícil que no sé com superar.

fem diumenge!

M'he passat el matí netejant la meva habitació a fons i a consciència... i ara em queda l'habitació on hi guardem TOTES les coses que no sabem on posar, o totes les coses que no poden anar a les altres hanitacions. És una habitació de forma estranya, a sobre és de pas per anar del menjador a la meva habitació, és com un passadís ample amb portes... no ho sé. Hi ha una taula gran amb l'ordinador, impressora i les coses informàtiques aquestes. A la paret hi ha el típic suro amb cinquanta mil fotos de quan era adolescent, papers, tríptics, entrades de concerts, del teatre, postals, peluxos, records... hi ha uns quants pots amb milers de bolis que de segur que no funcionen... i llibres i cd's... inclòs encara hi ha algun diskette rondant per aquí... buff! he de fer neteja. L'habitació misteriosa i curiosa també fa de biblioteca, d'habitació de planxar i també aquella habitació que en algunes cases en diuen dels mals endreços... Hi ha la taula que teòricament és la del meu germà... que no es pot mirar de tants paperots, retoladors, colors i històries que té per allí sobre, més que una taula sembla una muntanya de... vaja que aquesta habitació la podríem batejar com Els Encants... Ara, després de dinar, després de llegir una mica de Walden i després de la migdiada em posaré mans a la obra... Ho vull deixar tot enllestit, tot correctament ordenat perquè la setmana que ve me'n torno a viure a la ciutat.

més canvis?

Les coses... uff, des de fa uns anys, des que ell és a la meva vida i no en para d'entrar i sortir, les coses són ben estranyes. Tinc sensacions increïbles i impensables. Moltes de negatives i desagradables... però que quan passen entra una mena de tranquil·litat també inimaginable. a vegades penso que necessito que la relació amb ell sigui com una activitat d'oci, com anar al gimnàs o fer un curs bàsic de xinès... una part de la meva vida que no impliqui més dedicació que l'acordada i la que jo he volgut donar. Unes hores al dia. O millor, unes hores a la setmana. Una cosa que pot ser que s'acabi, que farà pena un dia però que després passarà. I faré un altre curs, o preferiré anar a córrer en comptes de deixar-me els estalvis en un gimnàs...

Podria escriure un llibre sencer de sensacions... o no, millor un diccionari! Quina pensada que acabo de tenir! Ep! tinc copyright...

Ironia al poder