sóc aquí

He acabat la primera convocatòria.

Com que per als estudiants tot són beneficis i prestacions... la setmana que ve la consideren setmana blanca... i la següent ja tenim les recuperacions. A qui se li va acudir matar setmbre??

Així que pringaré fins a finals de juny perquè degut a les meves anades i vingudes de cervell i disposició mental a l'hora d'estudiar... he deixat uns quants exàmens per fer.

Cal dir, però, que el poc que he fet, ho he fet bé. I ara em disposo a fer bé el que em queda per fer...

Són uns dies estranys, ja ho vaig dir. No para de ploure, per dins i per fora. Alguna cosa dels núvols està present en el meu cor... que es connecta perfectament amb el dispensador de llàgrimes...

Els records invaeixen part del meu pensament i dificulten la concentració. Si van lligats amb efectes psicosomàtics com dolor d'estómac paralitzen qualsevol activitat que estiguis fent. Voldria veure-ho tot més clar... i aquest procés m'està costant... no més del que em pensava... ja ho sabia perquè dintre de tot conec algunes parts de mi... però se'm fa pesat i costós.

Li incertesa d'aquest estiu que tenim "a la vuelta de la esquina" influeix en la dificultat d'aquest procés d'aprenentatge intern que em toca experimentar.

Durant aquests dies se m'han acudit un munt de posts! Però no podia escriure... per què quan no tens el moment és quan tens més insiració? Per què quan em poso a "nou escrit" el blanc de la finestreta influeix en la meva ment perquè es quedi del mateix color?

Crec que he de captar la tranquil·litat. La necessito.

Gairebé ofegada

Nedo entre apunts... l'estudi m'absorveix les hores.

Els exàmens m'estan ofegant...

El temps és or...

Al maig... cada dia un raig...

Aquests dies...

M'enrecordo de tot... tinc una sensació estranya al damunt... és com un neguit que se'm menja l'estómac... el rosega poc a poc. Recordo sentiments i els revisc... però sola. I els ulls se m'oplen de llàgrimes amb una facilitat anormal... pràcticament preocupant...

El mes de maig té un encant especial, té unes olors, uns colors... que sempre m'han agradat, que m'han cridat l'atenció de petita... I ara, resulta que només faig que recordar. És el primer maig després de 3 anys que no hi és... i se'm fa molt estrany... i el sentiment de soledat s'em fa més pesat...

Crec que em passaré la resta de dies d'aquest mes plorant... o tenint aquesta facilitat per omplir-me d'aigua salada... No ho volia... no volia que em passés... i és algo que s'ha convertit en físic... i que està present.

Que il·lusa quan un mes abans pretenia que em passés desapercebut...

Jo us declaro...

Ahir va ser dimarts 13, el famós dimarts 13 que Utnoa tenia un casament. La veritat és que va ser de conte de fades!

Era un dia esplèndid... Utnoa es llevà aviat per a vestir-se i preparar-se per l'enllaç matrimonial d'una de les amigues amb les que havia crescut... Tot havia sigut tan ràpid que encara no s'ho podia creure.

Una bona dutxa, ració de crema corporal, els cabells arrissats... uns texans foscos, una camisa d'aire medieval, les sabates de punxa cap al cel (com n'hi ha poques!), unes arrecades ben escollides, el gran anell que sempre l'acompanya... un petit bolset de pell (d'aquells que fan aquella olor característica per tota la vida...) i una jaqueteta de punt grisa que no va necessitar ja que al sortir de casa el Sol la il·luminà i amb la seva escalfor de maig l'acompanyà durant tota la jornada.

Més de tres hores de camí van arribar a la destinació, al poble perdut i encisador on es duria a terme l'enllàç. Els deu privilegiats convidats eren els que s'encarregaven que tot sortís rodó... uns nervis comuns feien que tots anessin d'un cantó a l'altre sense poder estar quiets... VA aparèixer el nuví, entratjat... li tremolaven les cames, la veu... La intranquil·litat emotiva regnava en aquella sala on s'acabava de muntar l'orgue portàtil, es posaven les cadires a lloc i ens repartíem l'ordre de l'actuació individual de cadascú.

Utnoa sortí al carrer i a l'altra punta del mateix la veié... estava radiant! I els ulls se li ompliren de llàgrimes en pensar que aquella personeta esplèndida havia sigut una part molt important de la seva vida... i que a partir de llavors tot seria diferent... Però s'omplia de joia al pensar que aquell dia per a la seva amiga significava un pas important, el simbòlic inici d'una vida compartida amb aquell qui havia escollit i pel qual havia estat escollida.

L'acte va ser emotiu d'allò més. Una obra de Bach per començar de la mà d'un amic, Imagine cantada i interpretada per dues amigues, la lectura d'un conte musicat per dos amics, la lectura d'Utnoa, la lectura de la germana, la lectura d'un amic i per finalitzar... La Vida es Bella en violí i violoncel.

Utnoa, un dia després, encara sent la il·lusió i l'emoció d'un dia que no oblidarà mai. D'un dia en que es va sentir estimada per haver estat escollida per ser allí. Ja ho diuen que els amics de debò es poden comptar amb els dits de les mans...

Trainspotting

No l'havia vist mai i sempre havia tingut el cuquet de voler-la veure. No sabia de que anava, només havia sentit dir que era dura... i havia sentit també la famosa cançó del final.

Mentre l'estava veient he tingut un munt de sensacions diferents... He estat a punt de vomitar en una escena del principi, m'he mort de ràbia en l'escena del nen petit... ha sigut... uff, en serio...

M'he plantejat la vida que porto, he arribat a dubtar sobre si el que jo considero correcte o "lo millor" realment ho és... si no he fet segons quines coses per prohibició social, personal o per si realment allò no va amb mi... Crec que és una pel·lícula que hauríem de veure tots, almenys a mi m'ha despertat moltes reflexions.

Crec que tot i la varietat d'emocions, reflexions, sentiments... al final et quedes amb un bon regust... penses que has escollit bé fins ara... que és important valorar les possibilitats, suspesar-les... i triar el camí que ens ajudi a aconseguir allò que volem, mai el més fàcil...

Gràcies!

Ahir vaig estar fora tot el dia fent un curs que estic fent els caps de setmana, vaig arribar molt tard i no vaig passar pel blog.

Aquest matí... quan he entrat i he vist els vostres comentaris... m'heu emocionat! És impressionant veure com algunes persones estan aquí per donar-te recolzament i afecte quan ho necessites.

Moltes gràcies a tots, de debò. M'encanta que entreu al meu blog, m'encanta llegir-vos... (ja ho he dit un munt de cops...jeje).

M'agrada el clima que es respira i es percep... m'agrada aquesta cooperació, la reciprocitat...

Moltes gràcies, de veritat.

Ja sé que hi ha moltes persones que no tenen parella però actualment tota la meva família (cosins, tiets...) i tots els meus amics viuen la bonica realitat compartida del món en parella...
Per això els meus pensaments estan centrats en aquest tema... o ocupa tanta part de les meves preocupacions.

un petó molt fort!!

Sola...

Avui estic estranya... estic com trista... No sé què em passa. Serà el temps?

Últimament els dies que no veig a ningú, els dies que no faig vida social... em deprimeixo... és com si no tingués sentit viure. Estic en un moment vital que em resulta una mica incòmode... és com si fos un moment de traspàs, un moment que visc perquè em toca viure'l però que desitjo que passi i que n'arribi un altre...

M'agradaria tenir una parella... m'encantaria. Des de petita... des de preadolescent que ja ho anel·lava... i encara continuo amb aquest desig. Ho he provat i m'hi sento tan a gust... és una vida que vull portar, la vida de compartir. M'encanta compartir!

Des que vaig iniciar aquest moment de traspàs (fa dos mesos i poc) que he pensat que el meu futur és anar-me'n a viure sola i tenir un fill com a mare soltera. És a dir, quan tingui diners, en comptes d'hipotecar-me amb la meva parella ho faré sola... i viuré sola... i passaré les festes sola (això és el que més por em fa).

A vegades veig persones que coneixo pel carrer... persones que em sorprèn que tinguin parella (per una cosa o per una altra, tan hi fa, són aquells pensaments hipotètics que tots tenim)... i llavors a la vegada que em decebo perquè es confirma la idea que TOTHOM D'AQUEST MÓN TÉ PARELLA, doncs a la vegada també se m'obre una petita escletxa d'esperança al pensar que "si ells tenen parella... jo tmb en puc tenir!". Però no...

Sóc molt fantasiejadora... ja ho he dit en algun altre post. Ho sóc tan que de vegades també em converteixo en la lletera del conte. Intento frenar-me... però de vegades no ho puc evitar. I això em porta a decepcions continues... amb les persones del meu voltant i amb mi mateixa quan veig que no assoleixo tot allò que m'havia plantejat (o amb que m'havia il·lusionat.

Doncs això, divendres al vespre-nit i estic a casa els meus pares sense res a fer... esperant que s'acabi de coure el pastís de formatge... esperant que es faci l'hora d'anar a dormir... i imaginant que surto a fer un beure amb els amics, que tot són rialles... i bon humor... IMAGINANT...

No m'enfonso perquè el meu conscient creu fermament que això es tracta, com ja he dit, d'un perídoe de traspàs. M'enfonsaré quan vegi que el període de traspàs s'allarga més del compte... o que es transforma en una realitat més crua...

Gwendolyn Brooks

ESGOTA AQUEST PETIT MOMENT,
MORIRÀ AVIAT

TANT SI ERA D'OR COM SI SOBRAVA,
MAI NO TORNARÀ

AMB AQUESTA MATEIXA FORMA

Pinzellades

- El dia 13 tinc un casament!! (sí, és dimarts 13...). El meu primer casament d'una amiga! I lo més important és que és una amiga de tota la vida (això em recorda que té la mateixa edat que jo... RELLOTGE BIOLÒGIC... tic tac tic tac...). Estic molt emocionada... He de llegir alguna cosa a la cerimònia... alguna idea?

- Temps d'estrés. M'esperen unes setmanes on no podré respirar pràcticament. Necessito agafar aire ben fort per poder aguantar fins al final! El final dels dies... Que l'estudi m'acompanyi...

- Demà tinc una entrevista de feina... Necessito una alegria, siusplau... agafeu-me!

- Tinc una papalloneta a l'estómac perquè fa uns 5 dies que he recuperat la conversa amb un amic del que feia 6 anys que no en sabia res... Prudència ajuda'm! perquè la meva capacitat de fantasiejar és excessivament incontrolable!

- El món blocaire crec que ja forma part de la meva vida, poc o molt, m'hi faig un lloc. M'apassionen les vostres històries!

La gent que ens envolta

Crec que a la vida ens anem envoltant de persones amb qui creiem tenir moltes afinitats i ens allunyem d'aquelles amb qui comparteixes menys coses o t'hi sents menys a gust. Suposo que fins aquí estaríem tots d'acord...

Però últimament, donada la meva situació mmm... la meva situació com a persona que es relaciona? diguem-ho així. Doncs això, que últimament m'he adonat que totes les persones que fins ara he anat escollint per a compartir moments i experiències no tenen temps (o ganes o motivacions o el q sigui) per estar amb mi. D'aquesta manera em plantejo... en el meu moment... vaig fer una bona tria? En què em vaig basar? Vaig escollir jo de forma totalment dictatorial sense deixar que els altres hi poguessin dir la seva? O simplement és que les coses han canviat i cadascú va a la seva (frase que últimament sento en boca de molta gent!)?

Des que he descobert el món dels blogs (sabia que existia però no pas que hi haguessin escrits i llocs tan interessants com els que he anat visitant) he pogut veure que hi ha molta gent amb qui tinc afinitats i amb qui comaprteixo sentiments, situacions i maneres de pensar... I avui pensava... si em paro a analitzar totes les persones del meu entorn... crec que ningú em podria entendre tant com alguns de voaltres!

Òbviament és una primera sensació i potser normal al ser novata (allò que diuen d'una nena amb sabates noves) però m'ha sobtat que em vingués en ment una idea com aquesta. Òbviament també hi ha els temes de la confiança i l'afecte pel mig que fan que ja tingui un vincle creat amb aquestes persones... però quan veus que et fallen...

Bé, aquí enllaçaria altra vegada amb el que ja he escrit... seria com una mena de bucle... sense sortida??

Bona nit a tots!!!

Parells de parelles!

Tota la gent del meu entorn accessible té parella. Parelles amunt, parelles avall. Estic vivint un moment de la meva vida que si miro al meu voltant només veig parelles. Si telefono una amiga per sortir a fer un volt, per fer un beure o per anar al teatre em diu que no pot perquè la seva parella... tal i qual.

I la meva parella? ...

Ahir, estava tan sense res a fer (feia 2 dies que no sortia de casa!) que vaig posar-me a retallar uns diaris que tenia, eren així com informació d'una escola d'art. Vaig fer una mena de composició per a forrar-me l'agenda que estava utilitzant aquest any, que per cert, era ben lletja. Doncs goita tu que em va quedar la mar de bé. Vaig estar tan orgullosa del meu fruit que l'hagués ensenyat a tothom! Però...

Parells de parelles... tot en packs de dos. No desitjo que se separin, només desitjo poder compartir tants moments que tinc amb alguna persona o algunes persones.

Inclús del món blocaire em sento apartada... parells de parelles de blocaires que s'escriuen entre ells, com puc introduir-me en aquestes "amistats" tan arrelades i ben formades?

Parells de parelles! I grups d'amics! És tot el que veig al meu voltant i del que jo no formo part.

M'estiro dels cabells per la meva frustració infinita al veure'm plena d'energies per fer coses (vaig estar deprimida molt de temps) i no trobar ningú per fer-les...

Ser pacient és tot el que em queda...

Una mirada cap a dins...

Quan una cosa que et feia sentir especial ja no forma part de la teva vida i ho has d'acceptar perquè no hi ha volta de full... sembla que s'acabi el món. O no... sembla que vulguis que s'acabi però per mala sort segueix...

Quan fa temps que perdura el procés d'acceptació anterior cada vegada et sents més incapaç d'arribar a l'acceptació completa i més incapaç de tornar-te a sentir especial. Tens la sensació que no depèn de tu.

Quan t'adones que si que depèn de tu i que ha sigut així des del principi és quan encara veus més difícil arribar algun dia a l'acceptació de la nova realitat que et toca viure. Quan les coses depenen dels altres la nostra posició és més incerta però més còmoda.

Si la realitat que et toca viure no la pots dominar... el sentiment de frustració es començar a convertir en desesperança i cada dia sembla més lleig que l'anterior. Comencen a aparèixer les paranoies i les neurosis... i no estàs lluny de fer un brot psicòtic.

Des de fora sembla fàcil i els comentaris que t'arriben fan que visquis en un deja vu constant. Decideixes acabar vivint el l'introspecció fent veure que tot va bé.

Utnoa

Utnoa va néixer un dimecres. Bé, en realitat no sé quan va néixer però volem creure que va ser un dimecres. Un dimecres qualsevol.

Tots es pensaven que seria un noi, però fou una noia. Una noia no especialment femenina a la manera tradicional. Portava faldilles estrafolaries i camises de l'època medieval. També a sota solia portar-hi uns texans blaus. A vegades portava unes sabates en forma d'esclops i acabades amb una punxa que mirava cap al cel (no n'hi ha massa com aquestes!).

Utnoa era d'ofici perfeccionista. Utnoa volia ser un ideal de persona. Utnoa somiava desperta i fantaisejava sovint. S'enfilava pels núvols en un tres i no res.

Utnoa anava fent i mirava de riure. Observava tot allò que l'envoltava i analitzava la més petita mol·lècula atòmica. Volia envoltar-se sempre d'aquelles persones que fan que la teva vida sigui cada dia més digne de ser viscuda. Però no sempre escollia correctament. Utnoa també s'equivocava, i és més, quan entrava en l'equivocació es veia recorrent un cercle viciós sense sortida... equivocació rere equivocació.

Qui salvarà Utnoa aquesta vegada?

L'inici de les probabilitats

Avui inesperadament s'inicien les probabilitats d'èxit d'aquesta imprudent decisió. Només espero que sigui un lloc on poder deixar constància dels meus contradictoris, incoherents i difícils pensaments.

És la vida (en rosa). Entre parèntesis perquè probablement no ho sigui la majoria de les ocasions. No ens podem creure tot el que ens diuen. Hem de saber posar els parèntesis correctament.

Inicio aquest blog perquè casualment he fet cap a un blog que m'ha semblat molt interesasnt i com a conseqüència he pogut veure-li una utilitat a això de tenir un blog.

Espero que probablement això em pugui ajudar.

Són esas ansias de vivir...