Avui estic estranya... estic com trista... No sé què em passa. Serà el temps?
Últimament els dies que no veig a ningú, els dies que no faig vida social... em deprimeixo... és com si no tingués sentit viure. Estic en un moment vital que em resulta una mica incòmode... és com si fos un moment de traspàs, un moment que visc perquè em toca viure'l però que desitjo que passi i que n'arribi un altre...
M'agradaria tenir una parella... m'encantaria. Des de petita... des de preadolescent que ja ho anel·lava... i encara continuo amb aquest desig. Ho he provat i m'hi sento tan a gust... és una vida que vull portar, la vida de compartir. M'encanta compartir!
Des que vaig iniciar aquest moment de traspàs (fa dos mesos i poc) que he pensat que el meu futur és anar-me'n a viure sola i tenir un fill com a mare soltera. És a dir, quan tingui diners, en comptes d'hipotecar-me amb la meva parella ho faré sola... i viuré sola... i passaré les festes sola (això és el que més por em fa).
A vegades veig persones que coneixo pel carrer... persones que em sorprèn que tinguin parella (per una cosa o per una altra, tan hi fa, són aquells pensaments hipotètics que tots tenim)... i llavors a la vegada que em decebo perquè es confirma la idea que TOTHOM D'AQUEST MÓN TÉ PARELLA, doncs a la vegada també se m'obre una petita escletxa d'esperança al pensar que "si ells tenen parella... jo tmb en puc tenir!". Però no...
Sóc molt fantasiejadora... ja ho he dit en algun altre post. Ho sóc tan que de vegades també em converteixo en la lletera del conte. Intento frenar-me... però de vegades no ho puc evitar. I això em porta a decepcions continues... amb les persones del meu voltant i amb mi mateixa quan veig que no assoleixo tot allò que m'havia plantejat (o amb que m'havia il·lusionat.
Doncs això, divendres al vespre-nit i estic a casa els meus pares sense res a fer... esperant que s'acabi de coure el pastís de formatge... esperant que es faci l'hora d'anar a dormir... i imaginant que surto a fer un beure amb els amics, que tot són rialles... i bon humor... IMAGINANT...
No m'enfonso perquè el meu conscient creu fermament que això es tracta, com ja he dit, d'un perídoe de traspàs. M'enfonsaré quan vegi que el període de traspàs s'allarga més del compte... o que es transforma en una realitat més crua...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Farem famosa a la lletera del conte! Perdó...
No sé Utnoa, jo el període de traspàs fa no sé 30 anys que el passo. Suposo que sempre estem de traspàs. D'acord, d'acord,... ja sé... no és això. Buf! També, em passa això de no entendre com algunes persones poden tenir parella i jo no, però... mira... no sé. Potser quan trobem a algú serà algú que valdrà realment molt la pena i ja se sap tot el que és bo es fa esperar. Ànims! Es poden fer moltes coses un divendres al vespre tota sola! No passa res, pitjor està mal acompanyada (ja, ja tòpic i que segons com fa mal, però és el que tinc per oferir)
Haver-ho dit abans Utnoa, sí tens pastís espera que vinc ;)
Ànims i un petonet que no estàs sola!!
Ei, amunt aquests ànims! de vegades, quan menys t'ho esperes, és quan et passen les millors coses :) així que no et desesperis.... com diu la Tirai, lu bo es fa esperar. I si, clar que si, has de saber i poder disfrutar dels teus moments amb tu mateixa. Jo, precisament, he fet que una persona que m'estimo molt marxés del meu costat, perquè necessito estar sola... quina contrarietat amb tu, eh? en fi. Que la soletat no té perquè ser dolenta. En fi, que hi ha molts dies i molts peixos en el mar... tòpic, també, però com bé dius, cadascú té aquella mitja taronja esperant en algun racó de món.
Un petonet i somriu!!! ;)
Ei, el teu article m'ha commogut i no saps fins a quin punt. Recordo quan jo estava en la mateixa menjada de coco. Quan tenia vintipocs centrada en la feina, amics i estudis tenia la mateixa angoixa. Ara tinc parella i també fills, i la meva menjada de coco és una altra. Ja sé que no es un consol però tinc la impressió que tothom vol el que no té. Potser no t'ho creuràs però ara el que més trobo a faltar és tenir amics propis i poder haber arribat a complir mínimament el meu projecte professional que va fracassar del tot. Em sap greu el rotllo. Si m'ho permets m'agradaria seguir visitant-te. Tal i com t'expresses m'extranyaria molt que no trobessis algú que valguès la pena. si m'ho permets, una abraçada
Venia a dir-te alguna cosa, però veig que repetiria exactament el comentari de la Tirai: som molts els que no tenim parella, els que fa molt que estem així, i que no entenem com la gent al nostre voltant en té i nosaltres no. Però ànims! Jo estava molt sola i demà me'n vaig tot el dia amb una colla que... que no els importa si tinc parella o no, però m'han acceptat, i accepten que vagi amb ells a fer coses que m'agraden. I això és bo.
Jo també sóc la lletera i sempre m'emporto decepcions. Però... i què? Val més això que no il.lusionar-se, no creus?
Vaja, Utnoa... no som bessones però gairebé.
Jo també estic sola ara, des de fa cosa d'uns mesos. També m'agradaria estar en parella, però estar bé en parella i no com ho estava abans. No és fàcil trobar una persona que et comprengui, et respecti, t'estimi i vulgui comprometre's. No sé perquè, però no ho és.
Jo ara tampoc surto gaire, els meus amics han canviat (perquè ja no visc on vivia abans), i bé, què dir? Que la vida continua, que tot són cicles i que ja arribaran uns altres de més bons.
Jo també ho he pensat això de ser mare soltera, si m'arriba l'edat límit i no trobo ningú que vulgui formar una família amb mi. La faré jo, la família. Perquè això sí, no vull deixar de viure l'experiència de ser mare.
I per això de sortir... Bé, a mi hi ha vegades que també m'agradaria sortir a fer un tomb, ballar una mica, en fi, aquestes coses que sol fer tothom cada cap de setmana. Ara mateix no m'ho puc permetre.
Però pensa que compartir, amb els teus pares si és que vius amb ells, aquesta etapa, també té la seva part positiva. Al menys jo ho veig així. Faig companyia la meva mare, m'hi estic amb el meu gatet... També ho gaudeixo. Qui sap en el futur si ho podràs tornar a fer!
Una abraçada ben forta i ànims :)
Publica un comentari a l'entrada