en un instant

Començo a necessitar-lo més del compte.

Necessito redescobrir. M'estanco. Necessito tenir un d'aquells dies que penso que bonic n'és el món, que bonica que és la vida, per veure que puc tirar endavant tota sola.

No sé cap on tirar. No sé a que agafar-me. A ell?Vull somriure. Tornar a començar una nova vida... em suposa una càrrega tan gran... jo vull estabilitat, vull viure per mi... sense necessitar ningú.

Et penso. I penso en nosaltres i en les probabilitats que això surti bé. No m'hauria de fer por que ho sàpiga la gent. Total, qui m'estima? Només em fa por que ho puguin saber els meus pares.

He de començar de nou, construir-me un món nou. Ell hauria de marxar-ne. No li vull?

us explico

A casa no tinc connexió i treballo al poble. Al pis en tinc però baixo molt poc. Ahir vaig baixar i d'aquí res me'n vaig altra vegada. Mai tinc temps d'escriure. Quan estic a casa és quan més escriuria... us enyoro. Intento llegir tots els blogs, totes les actualitzacions però no arribo a tot, i menys a contestar.

Espero que aviat em reincorpori. Pensava que viuria aquí durant l'estiu i podria disposar de connexió. Per això vaig dir no se que de q a partir del dia 20 de juny... total, que estic emmerdada en una història que no sé cap a on em porta i que em fa molta por. Desitgeu-me sort.

Molts petons

a l'istiu tota cuca viu...

He regirat el passat. Sembla que ell també ho ha volgut. L'hem regirat. Qui serà més fort per supoerar-ho? He ensopegat 3 vegades amb la mateixa pedra, i crec que ara ja no em sorprendria a mi mateixa si n'hi hagués una quarta.

L'estiu no està essent tan dolent com esperava. Vaig fent. Miro de riure. Però aquesta història em frena... em frena el meu creixement, em frena l'evolució... però a la vegada em fa sentir bé, a la vegada em fa sentir malament. Hi ha moments extrems en un mateix dia, moments que es contradiuen... com conviure amb aquesta paradoxa?

No ho havia d'haver fet.