Començo a necessitar-lo més del compte.
Necessito redescobrir. M'estanco. Necessito tenir un d'aquells dies que penso que bonic n'és el món, que bonica que és la vida, per veure que puc tirar endavant tota sola.
No sé cap on tirar. No sé a que agafar-me. A ell?Vull somriure. Tornar a començar una nova vida... em suposa una càrrega tan gran... jo vull estabilitat, vull viure per mi... sense necessitar ningú.
Et penso. I penso en nosaltres i en les probabilitats que això surti bé. No m'hauria de fer por que ho sàpiga la gent. Total, qui m'estima? Només em fa por que ho puguin saber els meus pares.
He de començar de nou, construir-me un món nou. Ell hauria de marxar-ne. No li vull?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Utnoa, no pensis tant, i deixat guiar més per l'instint, aquest acostuma a falla poc, per molt que ens atregui el foc, sempre hi ha aquella coseta dins, anomene-ho instint, que ens diu que si ens apropem massa ens cremarem, a no ser que prenguem les mesures adequades ;)
Un petonet gegant guapa!
No sé si és el cas però de vegades podem caure en l'error de, tenint la necessitat d'estar amb algú, triar el que tens més a mà. Crec que has de pensar si realment et convé la relació, si creus que pot funcionar, deixant de banda si tens ganes de tenir una relació. Que prenguis una bona decisió! :)
Publica un comentari a l'entrada