Quin és el teu límit durant una autèntica discussió?
Quan els nervis fan que ja no puguis més? com et contens?
Tots ens pensem que mai seríem capaços de coses que ens esgarrifen, coses que sempre hem adjudicat a males persones, a psicòpates i malalts mentals.
Tots som agressius. Tots som capaços de perdre els nervis. La diferència la trobem en les circumstàncies, situacions viscudes, vulnerabilitat, etc. Però mai podem dir que no seríem capaços de fer segons què.
Analitzem això. De veritat. Com deia aquell científic boig d'aquella sèrie d'esquetxos, reflexionem-hi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
No coneixia el teu bloc. Vaig a donar-li un cop d'ull.
On estudies psicologia?
Un podcast és una mena de recital de poesia. T'enregistres a tu mateix recitant poesia o algun tipus de text posant música de fons i fent que tot encaixi, i ho penges al bloc. És més fàcil del que sembla.
És un post interessant. No sé, a mi, de vegades, em fa por. Em fa por descobrir que els meus límits no són els que penso...
Jo era,de fet encara em considero, una persona tranquila fins que van arribar elles.
La convivència amb dues noies del sud que venien en pla "busco fiesta que dure mes y medio" es va fer impossible i les discusions van pujar de to fins a nivells insospitats. Discussions continues,crits, reprimendes en els moments d'intimitat (passavem massa temps junts, o potser massa poc)fins que ens vam deixar de parlar. Elles van deixar d'existir per a mi i jo per a elles. Van intentar tornar a fer les paus , però jo no tenia forces ni ganes. No van insistir i jo tampoc.
Estic boig? Ningú que em coneix ha deixat de sorprndre's per aquesta situació, fins i tot jo mateix.
Vam passar de la passió a l'odi en qüestió de dies; encara em va por recodar-me en aquella situació.
Tots som agressius, tens molta raó. Tenim aquell punt d'animals que no perdrem mai, de salvatges... tot i que l'amaguem sota una capa d’ètica i moral (molts cops fingida, d'altres no tan).
Jo no em considero una persona violenta i em fa por quan veig a les noticies tantes i tantes coses horribles que fa la gent, no ho entenc. Em sembla que sé que no arribaria mai a cometre un crim en plan psicòpata, desmembrant un cos i cremant les restes... però alguns cops penso si seria capaç de fer-li mal a algú. Vaig conèixer a una persona que despertava en mi aquests instints i em sorprenia pensat lo molt que gaudiria fent-li mal. Segur que després en seria incapaç però, com tu dius, on està el nostre límit?
Publica un comentari a l'entrada