Quantes coses em porten cap a l'autodestrucció. Simplement no estimar-me prou. Simplement quedar-me fixada en els meus errors. Culpabilitzar-me per la majoria de les meves accions: i si no ho hagués fet? Va ser culpa meva... si hagués estat més intel·ligent...
Intel·ligent! Aquesta és la paraula. Intel·ligència emocional, en diuen. No la pots apreciar fins que veus que et manca. Merda! Em manca!
Autodestrucció fins al punt d'arrancar-me els cabells. Com aquell personatge de no se quina tragèdia grega... o de totes? Recrodo vagament que al final sempre s'estiraven els cabells... i jo, adolescent perduda, pensava: quina bajanada! Ara sóc jo, preadulta inconscient,la que moltes vegades s'estira, literalment, els cabells. Potser per poder rebre els càstigs que em mereixo. Potser per la impotència de no poder ser una altra persona.
Autodestrucció emocional, física... També psíquica. Cognicions intrusives que atempten contra la meva integritat psíquica. De vegades tocant el llindar entre la bogeria i l'equilibri psíquic. Però sempre a prop del llindar. Idees paranoiques. Deliris encara no. Però si autodestrucció. Em degrado com a tot. També com a persona. No em respecto. Em maltracto. M'hauria de denunciar.
Autodestrucció fins al punt de ser capaç de ser-ne conscient. I d'escriure un post. Fins al punt de transmetre-ho. Fins al punt de voler-ho aturar. Però encara no fins al punt de ser prou poc autodestructiva com per saber com fer-ho.
Diuen sempre que si no t'estimes a tu mateix és molt difícil que t'estimin els altres. I és tan cert i tan complicat a la vegada. Com canviar la meva forma de veure aquesta frase? Jo diria... que m'estimin els altres, així veuré que valc alguna cosa.
Què en penseu vosaltres?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Crec que ja t'ho havia dit però sovint quan llegeixo els teus posts tinc la sensació d'estar escoltant els meus propis pensaments.
Ser conscient dels problemes és el primer pas per resoldre's. Després: força de voluntat, temps i una mica d'ajuda de la gent que ens envolta. Increïblement difícil. Però ho aconseguirem. Sortirem del forat.
Petunets wapa
Gràcies pels teus comentaris. Crec que compartir sensacions és una gran avantatge que hem trobat al topar l'una amb l'altra!
Idem de idem. Estic d'acord que adonar-te de tot això que et passa, ja és una petita passa cap a la direcció correcte. I en quan a la pregunta de com t'ho pots fer per estimar-te una mica més... doncs el de sempre mira de no centrar-te tant en el que no t'agrada de tu i potenciar el que sí que t'agrada de tu, per exemple la teva enooooorme sensibilitat que demostras al compartir el que sents amb nosaltres. ànims.
Idem de idem. Estic d'acord que adonar-te de tot això que et passa, ja és una petita passa cap a la direcció correcte. I en quan a la pregunta de com t'ho pots fer per estimar-te una mica més... doncs el de sempre mira de no centrar-te tant en el que no t'agrada de tu i potenciar el que sí que t'agrada de tu, per exemple la teva enooooorme sensibilitat que demostras al compartir el que sents amb nosaltres. ànims.
Sincerament, és molt difícil que t'estimin els altres si tu no saps valorar-te a tu mateixa.
Jo reconec que a voltes m'he sentit com tu, i això no és gens bo. El millor que pots fer és mirar d'aïllar-te de tota aquella gent que et fa mal (o te n'ha fet en el passat recent), que et dóna mal rotllo. Aïlla't i quan ho tinguis prou superat, tinguis un altre cercle d'amistats, un altre món on t'agradi més viure, aleshores mira si ets capaç d'enfrontar-te al món anterior que tants fantasmes i mals de cap t'ha produït.
P.S. També et seré sincera en això i et reconeixeré que jo no m'hi he enfrontat a tots els meus fantasmes del passat... -"estoy en ello"-. Però al menys ara sí que visc en un món que m'agrada prou més :)
Jo estava com tu Utnoa fins fa poc més d'un any. Vaig tirar-me a la piscina i vaig començar a fer coses per a les que creia no estava preparat. Enfrontant-me a situacions complicades vaig veure que sóc capaç de coses molt bones i veient l'actitut del públic vaig descobrir que valc més del que realment em valorava. Em va pujar l'autoestima i m'he atrevit a posar-me reptes nous cada dia.
De totes maneres he de confesar-te que encara hi ha fantasmes del passat que pesen i m'impedeixen ser lliure del tot...
Estic molt agraït a dos persones que a penes em coneixien però que em van donar suport quan estava a punt d'abandonar per estress front aquells que em deine "no et pega aquesta feina al teu caràcter" i ara em diuen si m'ho diuen fa dos anys no m'ho crec.
Potser sigui millor posar-te reptes cada dia, a mi em va funcionar...un petonet
Utnoa, com sempre em veig reflectida en els teus escrits. Que dir-te si sóc la primera que no s'estima a ella mateixa, que s'odia cada cop que es mira al mirall, que voldria ser una altra persona, que necessita sempre l'aprovació dels altres per sentir-se acceptada i que ha estat a punt de destruir-se física i psíquicament. Sé perfectament que aquest no és el camí, ho tinc clar, però em costa tan deixar de ser així. I porto un any i mig intentant canviar, intentar valorar tot el que tinc de bo i deixar de banda el dolent (o el que a mi em sembla dolent), intentant modificar els esquemes de la meva vida per tal de pensar d'una altra manera... i saps que? que no ho estic aconseguint, i ja no sé que més fer. Potser és que no puc canviar, o que no vull... potser.
El que està clar es que ho tenim que aconseguir, sigui com sigui! YES WE CAN! ;)
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada