La puta boda

M'acabo de discutir amb ELL. Típic. Havia de venir a dormir a casa, de fet, ha vingut. Però només al arribar m'ha explicat lo de la boda i a partir d'aquí tot ha degenerat.

LA BODA. El dia 18 d'octubre es casa el S, amb la seva nòvia mexicana, la N. El S és aquell noi que vivia amb mi quan jo encara vivia amb ELL. Ens vam fer amics, fins i tot diria que erem més amics ell i jo que ell amb ELL. Em demanava consells quan estava començant a sortir amb la N, el vaig ajudar amb la mudança, xerravem... el vaig ajudar a fer les maletes quan se'n va anar a Mèxic a buscar-la, vam estar xerrant quan ell em va deixar i jo encara vivia al pis, va dir-me que quan tornés de Mèxic m'ensenyaria les fotos, que aniríem quedant. Tot es va esfumar. Jo vaig canviar de pis i el S va anar-se'n a Mèxic. Quan vaig calcular que ja hauria tornat el vaig trucar per quedar i em va posar excuses. Van passar els dies i no em deia res. Jo li havia de tornar unes caixes que m'havia deixat pel trasllat. No hi havia manera de quedar amb ell. M'havia de donar l'iman que jo li havia demanat que em portés de Mèxic. No feia res per donar-me'l. Finalment em va dir que les caixes ja les podia llençar, que ja no les volia. Em vaig quedar molt decebuda. No sé perquè però havia posat esperances d'una possible amistat amb el. El trobava bon noi, simpàtic. A partir de llavors, li vaig agafar una mica de mania. Quan vaig tornar amb ELL, l'any passat, vaig tornar a veure el S, pq vivien junts. Xerravem normal, el S estava simpàtic amb mi. Vaig conèixer a la seva nòvia perque estava a Espanya vivint allí tmb. Inclòs vam fer un sopar els 4. Quan ELL em va deixar vaig tornar a deixar de veure el S. Evidentment ja no em va dir res mai més, però ja no ho esperava. Ara, quan aquest estiu he tornat a veure el S (perquè he tornat amb ELL) hem parlat normal, trivialment. I amb la seva nòvia també, és molt maca i molt agradable. Ara que ELL s'ha canviat de pis no hi tinc contacte amb el S, però dilluns me'l vaig trobar pel carrer i no es va dignar ni a parar-se. Adéu, em va dir. Jo no estic convidada a la boda. Això em dol per dos motius, un perq tota aqella amistat que en teoria vam tenir no es veu reflexada enlloc, però ho puc entendre q no hi tingui un lloc al casament, ja que d'allò fa molt temps i ja està esfumat, inclòs possiblement va ser una amistat fruit de la meva imaginació. Però l'altre motiu és que actualment sóc la parella d'ELL. Em sembla lleig convidar a un casament una persona que saps que té parella, q a sobre la coneixes i no convidar-la. Però, què passa a més a més? Que a la boda si que hi anirà la A, perquè clar, ja és el 3r any que estan vivint junts ella, el S i la N. Que hi vagi la A em molesta també per dos motius; un perq es retrobarà amb ELL i no tinc ganes que es vegin ni que passin el dia junts (la boda consisteix en un acte civil, un dinar amb la familia i alguns elegits, entre ells ELL i la A, i un sopar i sortir de festa amb els amics, on també intervenen ELL i la A) i per altra banda tot el que ella siginifica.

ELLA. Quan ELL em va deixar per primera vegada la A va entrar al pis per ocupar la meva habitació. Habitació on ELL i jo vam fer l'amor, on vam viure tot un any, on vam riure, on vam estimar-nos. La A va ocupar el meu lloc. Va al casament perquè jo vaig haver de marxar del pis. I per colmo, ella es va enrollar amb el que va ser i és la meva parella, és a dir ELL. Com pretén que deixi estar tot això? com pretén que no hi pensi, que no m'afecti?

Quan ha arribat m'ha explicat en què consistiria la boda. Tot això del dinar i després un sopar. Com estaré jo aquell dia? Nerviosa, de mal humor, a casa, avorrida... Consumint-me i odiant-me per tot això, per tot el que implica aquesta boda. Doncs evidentment, m'he posat una mica de mal humor al saber com anirà tot. AH! i no t'ho perdis. El regal li fan ELL i la A, de moment. Com una parella!! Fantàstic. Doncs ELL ha saltat dient-me que aquesta boda li feia il·lusió i que per culpa meva ja no té ganes d'anar-hi. S'ha posat de tal manera que ha rebentat pel terra les seves ulleres de sol que han quedat destrossades. M'ha retret moltes coses. Diu que no pot fer res tranquil, que sempre ha de vigilar el que fa perquè jo no m'enfadi. Diu que el faig sentir culpable. Diu que no puc entendre que a ell li faci il·lusió anar al casament. Diu que no l'entenc. I ELL, m'entén a mi?

No li he demanat en cap moment que no hi vagi, no ho faria. Sé que hi anirà, sé que malgrat jo estigués a punt de morir pel que fos, ell seguiria anant a aquest casament. No li he demanat. Entenc que hi vulgui anar, és el seu amic. Però no ha pensat en mi. No m'entén. I si ho fa... és com si s'ho passés pel forro. No desconfio del que pugui fer a la boda, però crec qe és normal que em faci sentir malament tota aquesta història. Sé que hi haurà boda, sé que no ho puc controlar. Sé que m'he de fotre. Per això no demano res, només que ELL no es posi com una moto si em molesta tot aquest tema. Voldria que estigués al meu costat. Que em digués que m'entén, que li sap greu que les coses hagin anat així. Que no s'ho passarà ni la meitat de bé sabent que jo no hi seré. Utopies. ELL deu voler que jo faci com si res, que m'alegri que el S es casi i ELL sigui el padrí de bodes, mentrestant jo em consumeixi al sofà, però alegrement. Deu voler que estigui tranquil·la perquè m'ha demostrat que m'estima canviant de pis, que no passa res si està tot un dia sencer amb la A, bebent, rient i disfrutant del moment. Utopies també.

Ha marxat a dormir a casa seva. Després hem parlat per telèfon. Li he intentat explicar tot això. Aquesta boda em fa mal d'estómac. L'únic que m'ha pogut dir és que no és culpa seva que no m'hagin invitat. Li he dit que no en parlem més. Que ja és igual. Que no en vull saber res, però que espero, que passada aquesta boda les coses puguin anar bé.

Tinc uns ànims... dir que estan per terra significaria que encara puc sobreviure. Però jo crec que estan tan avall que toquen al centre de la terra. No és només per això. Les classes se'm fan pesades, tinc problemes amb les teòricament amigues de la uni, no estic bé amb mi mateixa. M'odio. Em sento lletja i estúpida. Poc capaç de tot. No em concentro a classe. Tinc dolors per tot el cos, mal de cap, mal d'esquena. Tensió acumulada. Fracasso en tot. I no em sento a gust enlloc, en cap context. Necessito morir-me.

Tot això amb ELL s'acabarà. No s'aguanta per enlloc. ELL no vol portar aquesta vida. ELL viu al marge de mi. JO lluitaria fins al final, sempre ho he fet. ELL s'està cansant. M'odia. Quan em comença a retreure coses és senyal de final. Però s'ha passat, perquè li ho vaig dir; no facis res a contracor, ni per força. Sinó... m'ho acabaràs retraient. I així ha estat. No es pot portar una vida artificial. Acaba petant.