No puc viure més. No sé què fer... res m'agarda. No trobo cap lloc on sentir-me tranquil·la, amb seguretat. Quan estic al seu costat no puc gaudir del moment perquè només penso en l'estúpida que he sigut de tornar amb ell tot i el mal que m'ha fet. Si no estic amb ell l'enyoro, em sento sola, m'avorreixo, hi penso, el penso i encara em fa més ràbia tot plegat. Sobretot que mentre jo em sento malament ell està la mar de tranquil passant-s'ho bé amb els seus. M'entristeix el meu estat. No vull que duri més. No m'agarda. No vull viure més així. Necessito fer alguna cosa al respecte.
M'angoixo
M'angoixo encara més. I no sé què fer. En realitat crec que mai podré resoldre aquesta situació. Estic atrapada. Res del que faig m'agrada, res del que tinc em fa estar contenta.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Buf! Saber el què has de fer, ja ho saps. No et diré que ho facis i punt perquè ja he viscut situacions similars i sé que costa molt. No, no estàs atrapada, te'n sortiràs. Ara, potser, no t'ho sembla, però te'n sortiràs. Saps? T'explico una cosa? El dia d'avui em feia por, perquè avui fa un any (bé, de fet, dilluns, però clar era un dissabte) que un noi em va deixar. Havia d'estar superat i superat i m'adonava que no n'estava i que, potser, estaria feta pols. No estic feta pols, estic bé. Tot s'acaba, fins i tot, els mals moments!
Tirai moltes gràcies per les teves paraules... suposo que tot cau pel seu propi pes, tardi més o menys. Mentrestant anar tirant... és l'únic que se m'acut... i en els dies dolents poder escriure.. deixar brollar els pensaments.
Publica un comentari a l'entrada