Estàs al llit. Te n'has anat a dormir d'hora perquè el cap semblava que t'anés a petar. Intentes dormir però, com que és aviat i no hi estàs acostumat, et costa. Una volta, una altra volta... Voltes. I més voltes. Encara no has agafat l'escalfor... tens un fred interior que no saps molt bé a què adjudicar.
I penses. Inevitablement penses. Quan menys ho vols fer, quan creus que és menys oportú... ho fas. PENSES. I t'esgarrifes només de pensar que ja t'has acostumat una altra vegada a que hi sigui. T'esgarrifes de pensar què passarà quan se'n vagi... T'entra més fred. Se't gela el cor. La sang. El cervell. I les emocions... Ell, la seva presència, el seu comportament, les trucades, les atencions... massa poderós per passar desapercebut. Què faràs quan tot s'acabi? No pots dirigir la teva vida fent veure que no hi és. És massa bèstia tot plegat. Hi és. Ara hi és. I fas la teva vida tenint-lo present. Penses en explicar-li les coses, el truques, l'esperes, el penses, penses en algunes dates i vols que hi sigui. T'oblides de la teva vida individual.
Em fa por. Tanta por...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Malauradament tenir alguna cosa o a algú implica que pots perdre-la en qualsevol moment, és així la vida. Res és per sempre, tan de bo ho fos.
Sé que és molt difícil, que costa molt fer-ho i que sóc la primera incapaç d'aplicar aquests consells... però no hi pensis! No pensis en el final, no pensis en el que passarà, no pensis en res. T'aporta alguna cosa això??? Res, només pensaments freds oi? Viure el moment, el present, és el que importa. És normal que tinguis por ja que teniu un passat que fa que el tinguis, però concentrat en aquests moments i si ara esteu bé no pensis en res més.
I si arriba el dia en que ell no està doncs ho superaràs, ho superarem tot junts.
Un petonàs!
Recorda que nomès tenim el que no volem retenir a tota costa. Com un grapat de sorra que apretem en un puny tancat, com més apretas més s'escapa, encanvi si obres una mica la mà la sorra deixa de caure.
És trist quan tenim aquesta sensació.
Durant una temporada vaig tenir la sensació que estimar feia mal, i n'estava totalment convençuda d'això. Però per sort, més endavant, vaig adonar-me de que això no era cert, que estimar és precisament tot el contrari: sentir-se gran, feliç, en un núvol constant, amb bons sentiments... Tot el que no sigui això, no és amor. És capficar-s'hi, obsessionar-s'hi amb qualcú que realment no s'ho mereix.
L'amor t'arribarà, sens dubte, i vindrà de tal manera que ho veuràs tan clar que tota la resta et donarà igual. I comprendràs que tot aquest patiment tenia el seu veritable sentit: fer-te valorar com cal allò que et vindrà.
Un petonet i ànims!
aigua_clara_
Publica un comentari a l'entrada