Últimament faig coses molt impulsives. Canvio d'opinió 30 vegades sobre una mateixa cosa durant tres dies. Segons coses que vaig observant faig coses que no tenia en ment ni plantejades. A mesura que em faig més gran em torno més impulsiva... no hauria de ser al revés? M'arrisco a fer coses que em poden portar a conseqüències que sé que em faran estar malament. Això és la famosa búsqueda de sensacions que mesuren alguns tests psicològics?
M'explico: el dilluns vaig rebre una informació, una cosa que em va fer bullir la sang. En menys d'una hora, impulsivament, vaig fer una trucada tot renegant, tot jurant-me a mi mateixa que s'havia acabat qualsevol tipus de relació amb aquella persona. L'endemà seguia en mis trece. I avui he vist que d'aquí poc fan un concert d'un artista del que vam parlar, aquesta persona i jo, just avui fa una setmana. He escrit un correu per comentar-li. M'ha contestat tot fred "no ho sabia, que hi vols anar?". Suposo que el que jo he escrit ha semblat una indirecta, potser ho era... I va, i sense pensar res, contesto: "no ho sé, i tu?". I ja no hi ha hagut més resposta (de moment).
És com si estigués jugant amb mi mateixa i amb la meva vida... fins que un dia jo mateixa m'engegaré a la merda! Probablement aquesta persona o no em contesti més (per indecisa, confosa... o per conducta estranya i canviant) i acabi també engegant-me a la merda. És per això que estic duent a terme actes plens d'impulsivitat i de risc per a la meva integritat emocional. Per què jugo amb foc?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
En canvi jo, aquestes coses no les faig mai. :p
També, les faig aquestes coses de canviar d'opinió 50 vegades. No sé, potser hi hauríem de fer alguna cosa, però la llista de temes per resoldre és molt llarga, almenys en el meu cas i no sembla que aquest sigui un tema prioritari (apa, vinc al teu bloc per parlar de mi, es que... no tinc remei)
Hola Utnoa, són novell i fa alguns dies que volto per aquí. M'agrada aquest bloc! ;) Pel que entenc, el fet que et va fer empipar té a veure amb aquest noi. Però si al cap d'una setmana li proposes o mig proposes d'anar al concert, deu ser que tampoc no tenia tanta raó de ser el teu empipament... Moltes vegades el nostre estat d'ànim incideix amb les persones del nostre voltant, que reben patacades sense saber d'on baixen les coses.
Moltes vegades les nostres inquietuds fan que no puguem estar en harmonia amb el món i amb les persones. Jo crec que hem d'aprendre a estar bé amb nosaltres per llavors conviure millor amb el nostre entorn. A mi em costa però val la pena l'esforç!
Ens anem visitant... Ànims! ;)
Ufff, no sé que dir-te Utnoa... a mi em dona la sensació aquests últims dies d'estar embolicant una cosa que feia molt de temps que havia acabat, així que no sóc la millor persona per opinar.
De totes formes, i tot i no sabent de que va la teva història o quins son els motius que et fan tan fugir com apropar-te a aquesta persona, suposo que has d'intentar saber que és el que vols o el que no vols, entendre't, aclarir-te... No es tan fàcil oi? Perquè ens ho fem tot tan complicat?
Publica un comentari a l'entrada